JOAN FUSTER: EL PENYAGOLOSA, LES USERES I ELS PELEGRINS

El Penyagolosa

... És el pic més alt del País Valencià: 1813 metres sobre el nivell del mar. I això de Penyagolosa s’ha prestat a entretingudes i febrils interpretacions etimològiques: des de “penya-golosa” igual a “penya colossal”, fins a això de “golosa” pres al peu de la lletra, en la seva aparença castellana, tot suposant que ho és molt per als botànics per la seva riquesa en espècies vegetals (encara que, en tal cas, els “golosos” serien els botànics, i la penya, “golosina”). La veritat és que, quant a colossal , indiscutiblement ho és.

Convé situar-se, per veure’l en el seu millor escorç, en els Miradors o a Peñagolosilla. El penya-segat creix, robust i rígid, des d’un gros cim escarpat. La seua massa ciclòpia, tallada verticalment com un mur, s’alça amb una majestuositat que gairebé valdria la pena de qualificar de cosmogònica. La creuen estrats horitzontals, ocres, grisos, grocs, rogencs. Els núvols s’apoderen amb freqüència del seu cim i semblen prolongar-lo més cap amunt encara. La impressió que produeix és esbalaïdora. Si més no, me la produeix a mi, que sóc home poc il·lustrat en matèria de muntanyes frenètiques: el meu costum és el litoral baix i sense bonys, i el fet de trobar-me així, tan propera i tan domèstica, aquesta ingent corpulència rocosa, és un esdeveniment estupefactiu. De tota manera, i fins i tot prescindint d’aquestes relativitats personals –que, és clar, no importaran massa al lector-, Penyagolosa és un espectacle d’incontestable magnificència.

Caldria pujar al cim. Des d’allí, mitja geografia valenciana es distingeix reduïda a l’escala de’un pessebre de saló. M’ho asseguren i ho crec: jo, sedentari i més aviat temorenc, desisteix de comprovar-ho per mi mateix. Més m’estimo de passejar pels voltants, aturar-me en aquest o en aquell altre pujol per apreciar-los en la seua dilatada bellesa. Penyagolosa és lloc de boscos: un dels pocs amb espessor seriosa i frondosa que hi ha al País Valencià. Els seus declivis s’entapissen de potent arbreda, de vegades tan atapeïda i aclaparada de maleses que fa difícil el seu recorregut. I els botànics, efectivament, hi tenen la seua “llaminadura”.

Viatge pel País Valencià, Obres Completes, III volum, pgs. 115 i 116. Edicions 62, 1971

Les Useres

Les Useres és un poblat que fa bonic a través d’una fotografia ben pensada. No sé què en pensaran els qui l’habiten, que no deuen ser moltes famílies.

L’estructura tortuosa dels carrers i l’alta fixació de l’església indueix a pensar en una herència , poc rectificada, dels “moros”. Però arran de la conquesta, o Reconquesta, les Useres seria repoblada de cristians, i molt cristians, perquè si avui se’n parla és, precisament, per una tradició insòlita, que té els seus orígens en una fe extremada en els designis de la Providència divina, i que el clero local haurà alimentat en termes convincents. És l’episodi dels “pelegrins”. Els camps de què, millor o pitjor -més aviat pitjor-, es nodreixen demanen pluja. I “ad petendam pluviam” els veïns organitzen, cada any, una romeria al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, llunyà, i més que llunyà, d’accés esquerp. La comunitat delega en dotze “pelegrins” la reclamació piadosa. Són dotze individus que es conjuren a fatigar-se a peu per les muntanyes durant tres o quatre dies, amb espardenyes o sense, i carregats de rosaris, i entonant pregàries...

Els Pelegrins

Els “pelegrins” de les Useres, triats i preparats, es deixen créixer unes barbes penitencials, es vesteixen -o es disfressen- amb teles amargues, es cofen amb ”sombreros” vuitcentistes, i es pengen al coll una considerable quantitat d’amulets. Uns acompanyants canten antífones en llatí. Fan dejunis i abstinències, segons un ritual calculat. Si després de tot això, plou o no plou a les Useres, és indiferent. Hi tornaran l’any vinent. Conten que la romeria no ha estat mai interrompuda: ni tan sols durant els temps de la Guerra d’Espanya, quan manaven els “rojos”. I diu que els dotze protagonistes, en un acte secret que celebren a Sant Joan de Penyagolosa, es comprometen al perdó mutu, oblidant enemistats i emulacions. I potser per això, en les elecions municipals, a les Useres sempre guanyen les dretes.

Veure el País Valencià, Edicions Destino, 1983.