(fragment)
(...) Si l'oratòria és realment un gènere literari -cosa que ignoro i que, per altra part, no m'importa-, no hi ha dubte que es tracta d'un gènere literari de tràgica fungibilitat: els oradors famosos de tots els temps estan condemnats a no poder-se justificar la fama sinó d'una manera deficient, a través de la lletra morta, quan la millor zona del seu geni, és a dir, allò que feia que la seva paraula vibrés i contagiés la seva vibració a un públic, es perd sense remei en el remolí fugaç de l'instant. Avui no comprenem, com no sigui a força d'imaginació, que les arengues dels cabdills antics poguessin commoure i arravatar els auditoris: en llegim la versió escrita, en les velles cròniques, i a penes descobrim en ella cap senyal de la passió palpitant que engendrava el prodigi. Ni tan sols en els sermonaris vicentins no ho aconseguim apreciar del tot. A pesar que no són, com ben sovint s'esdevé amb els reports oratoris d'altres segles, un transsumpte sec i rígid dels sermons predicats, sinó per contra, atentes reproduccions literals, tampoc no arriben a satisfer-nos. El lector actual sap, perquè la història li ho diu, que Vicent Ferrer agità la cristiandat del seu temps, la trasbalsà i deixondí, amb el sol recurs del seu verb: però en enfrontar-se amb els sermons tal com ens han arribat, hom se'n sent decebut, o si més no, perplex. Molts que havien pogut escoltar sant Vicent i després llegiren els seus sermons -conta el biògraf dels Acta Sanctorum- asseguraven que amb prou feines si hi trobaven una ombra d'allò que ressonà en la boca del predicador. La diferència entre l'audició i la lectura devia ser encara més forta que no la que nosaltres notem entre la lectura i la fama. I és que la ploma dels reportadors, àgil i tot, es veia incapaç de capturar res que no fos la carcassa dels mots. Els sermons que ara llegim, foren dits. La veu del dominicà -com la veu de qualsevol orador- hi era essencial: la veu i el gest. Cabria afirmar que dels sermons vicentins -i passeu-me la comparança, una mica extravagant i vulgar, però per això mateix no extemporània en parlar de sant Vicent- només tenim la partitura, una partitura que solament podria ser interpretada per un instrument ja desaparegut. La interpretació única -vinguem ara al símil del teatre- és el que ens manca, i recordem que el predicador valencià era un histrió inimitable. Si volem encercar l'abast de la seva oratòria, ni que sigui a consciència del propòsit impossible, haurem de suplir d'alguna manera aquella absència absoluta.
Pensem com són d'importants, per a l'eficàcia persuasiva d'un discurs, els trucs vocals. El to, les inflexions i les pauses, els trànsits bruscos del crit al murmuri confident, la imprecació estentòria, i tota mena de jocs practicables amb la paraula dita, són components tan decisius d'una oratòria com el seu mateix sentit lògic. En la de fra Vicent Ferrer, això ho era, encara, en un grau potser superior al contingut conceptual. En els Sermons, on la destresa del scriptor ho deixa al descobert, trobem una gran quantitat de passatges que demanen un recitat pròdig en aquells expedients. El predicador explica, conta, amonesta, clama, i el copista malda per retenir per escrit la característica vocal de cada moment. Per ell sabem que mestre Vicent posava una especial calor en la presentació d'escenes reals o fictícies -paràboles o exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana-, en les quals abunden els diàlegs, i l'orador simulava graciosament les veus dels personatges.
(1) “...E a tos fills e filles, deus-los nodrir bé en temor de Déu, e ensenyar-los que no juren de Déu, ni diguen falsia, e que sàpien lo Credo, lo Pater noster, la Ave Maria; a tres anys que haja, la mare deu dir axí, amorant: "Mon fillet, veus ací raïmet, e panet, o cireretes o figuetes! Ara di la Ave Maria"; e pren- li les cametes axí, e agenollar-lo: "Ara di, mon fillet; `Ave Maria'". Ell respondrà agudetament: "Aave Maria"...”
Aquest “Ave Maria”, amb les dues as que consigna el reportador, seria pronunciat contrafent la dicció infantil, “agudetament”. El dominic valencià sabia que la seva habilitat mimètica impressionava l'auditori, tant pel que tenia de gràfic, com perquè es prestava a l'esplai divertit. I més encara quan censurava els costums -els mals costums- dels seus contemporanis: llavors, en els diàlegs fingits, la intenció paròdica es mescla amb els apòstrofes i els sarcasmes igualment accentuats pel relleu fònic:
“no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí: "Pater noster" a la una mànega, e "xa xa xa, Marieta, posa l'olla! Pater noster": ¡o, que bella oració!; e, quan vos botonau: "Ave Maria, ¡eee!, gràcia plena, xa xa xa": no val res; altres paternostres de llançol, ni val ni nou. E vosaltres, dones, ¿com feu oració? "Senyor, quan me lligue e m’estire les celles, e prenc lo mirall": "Ave Marie, xa xa xa"; no val res tampoc...”
L'efecte devia ser fulminant; amb la burla, la reprensió es fa més incisiva.
Fra Vicent no dubta ni davant l'ús de l'onomatopeia, ans s'hi complau, posat en aquest camí. Els malabarismes histriònics que feia amb la veu troben camp indefinit en la imitació de sons naturals, i el scriptor anota prou reveladorament els mots inventats que, d'alguna manera, representen el soroll confús proferit pel sant. Aqueix “xa xa xa”, denotant les paraules de la pregària mastegades sense atenció, és un dels més reiterats en els sermons. “Xam xam, so d'aram” era l'expressió amb què el frare escarnia la mala lliçó que del breviari feien els capellans de l'època: “ja los prèveres no diuen matines, sinó matines blanques al sol eixit, o roges de vespre; e si les diuen abans dia, peresosament e endormiscada et confuse: xam xam, so d'aram”; “quan un prèvere pensa la mala vida que ha tenguda, primo: Tants anys ha que jo sóc prèvere, e encara no he dit bé mon ofici devotament, ni les paraules distinctes, mas xam xam, so de aram...”; “després, de vosaltres, preveres, que hajats diligència en dir bé vostre ofici distinctament, no "xam xam, so de aram" “per "xam xam" de un vers dos mots ne fan”. El barboteig indiscernible d'un mut que tracta de fer-se entendre es converteix, en l'escrit del reportador, en “mu! mu!” unes vegades, “me! me! mee! unes altres; el buf, en “bu...u...u..”; la riallada, en “hahaha”; en “rum rum" la xerrameca de les dones xafarderes. Les onomatopeies de mestre Vicent no es limiten a sons més o menys humans: el cop dels condemnats a l'infern, quan cauen dins les suposades calderes, fa un eufònic “xof!”; les campanetes dringuen “tinch tinch”); i el martiri d'un sant rostit a les graelles, té un sorprenent realisme en la descripció ajudada d'aquests borborigmes significatius:
"Després, prengueren unes forques de ferro, e ab aquelles giraven-lo, ara a l’un costat, adés al altre, e així com lo giraven, la carn, "chii, chii", e rajava lo greix axí com la pell se trencava".
El tint dramàtic del passatge demostra que el predicador seria un virtuós de l'onomatopeia, perquè havia de ser una mica difícil d'evitar-hi el perill d'una contraproduent comicitat. En canvi, en moltes ocasions, fra Vicent no en desdenya l'efecte hilarant. Un bon grup d'onomatopeies registrades en les reportacions copien brams, udols, refils, escataineigs i tota mena de crits animals, i pel context endevinem el propòsit grotesc que l'hi induïa: “...¿e com viviu així com a bèsties? Un ase, quan veu la somera, tantost corre: "Haaaic!" Mas l'home no deu ésser així com l'ase...”
Encara ací, allò que el predicador vol desacreditar es revesteix de mofa en ser apariat amb un ridícul tret zoològic:
“Jactància és dir: "Yo dejune tants dies la semana, o vist cilici", e semblants paraules. E a tals pren-los com a la gallina que, quan haurà post los ous, crida: "ca ca ca", e no pot callar fins que li hauran llevat l'ou.”
Hem d'afegir-hi, demés, en aquest petit catàleg d'expedients verbals, l'allargament de les síl.labes tòniques d'alguns mots, que marcava un punt culminant del paràgraf: “Coom! Hòomens, doones! Aaahaha! Ahahay! Aay!”. El reportador, per indicar-ho per escrit, repeteix les vocals, probablement en proporció a la intensitat amb què foren pronunciades: “Oo! Ooo!, Ee! Eee!”.
Al costat de tot això, i completant-ho, hi havia en l'oratòria vicentina un altre factor extern, lligat a l'actuació personal del predicador, que tampoc no recullen les reportacions: la mímica. Quan Vicent Ferrer predicava, ho feia, tant com amb les paraules, amb els gestos. L'eloqüència de les seves mans, de la seva cara, de les seves actituds totes, no menys generosa que la de la seva boca, reforçava el sentit i la plasticitat del que deia. Frases com
”...mes podeu pensar quina devia ésser aquella contricció que per lo cor devia rompre; deia axí: "Do... Do... Doomine!", plorant, ab paraules trencades”,
no solament ens les imaginem pronunciades amb un dolor ostensible en la veu -aqueix “Do... Do... Doomine!”, trèmul, panteixant, lamentació agònica-, sinó també reflectint-lo en les faccions i en els moviments del cos: només així, el gest compungit acompanyant la paraula desolada, la interpretació seria perfecta. Són molts els passatges en els quals els sermonaris delaten la col·laboració de la mímica. Algunes vegades, un “així” la fa ben clara:
“...e llavors, cada cristià onsevulla que siga deu pregar agenollat en terra, no en porta ni en pedrís, així com fan alguns que fiquen los genolls, l’ú així..”;
d'altres, el significat del text l'exigeix:
“Ara com? La supèrbia ha algun plaer, que, quan l'home és ben vestit, s’unfla en si, oo!, e aquell plaer ha. "Oo, jo sóc de gran llinatge!", etc.”
El vanitós que s'estarrufa de la seva nissaga, l'encarnaria sant Vicent, en el moment de parlar per ell, amb un escarafall ampul·lós. Sempre que, amb la decisió de fustigar-los, estrafà derisòriament els vicis i els defectes de la gent, l'orador devia gesticular de manera exagerada per fer riure l'auditori:
“Si ací hagués dos camins, l’ú sens perill, e l'altre tot perillós, di, bon home: si tu meties lo fill en lo camí perillós, donant-lo a ocasió que el maten, ¿no series traidor? Certaments, sí. Doncs, així fan ara los pares e mares a sos fills, per la mala vida que els ensenyen. Di, bon home: ¿has tu algun fill? "Ara ha sis anys, o set, o XII. anys". E què li dius ara? "Mon fill, porta al costat dret aquesta dagueta, e si algú te diu `bif', tu di-li `baf'; mostra, mon fill de qui éts, e si et dien mala paraula, torna-la-li tantost". E vosaltres, dones, a vostres filles, ¿què els ensenyeu? Haa! "Ara vet, ma filla, així te afaitaràs; veges, pren així lo mirall, e aquest pelet tira'l axí. E no veus tu que no hi està bé? E, ma filla, així ballaràs, de costadet, e així faràs aquesta volta". La mare se fa alcavota de la filla; e aquest camí, ¿on va? A infern, e tu i ella.”
Els consells del pare i de la mare tindrien una versió bigarrada i feliç. Sense buscar-hi ja cap derivació còmica, també els apòlegs i les històries de sants que mestre Vicent contava, i en els quals el diàleg té un espai preponderant, rebien un tracte semblant. No és, doncs, solament el braceig expressiu, habitual, necessari en tota peroració, allò que sant Vicent posava en la seva: cal pensar, més aviat, en una complexa varietat de jocs que no hi ha més remei que qualificar de teatrals. La multitud encaixava l'espectacle admiradament. Adreçant-se alhora als ulls i a les orelles del bon poble, el dominicà aconseguia un resultat viu i embadalidor. Els seus oients posseïen, justament, la mena d'esperit susceptible d'impressionar-se amb aquella fogosa barreja de crits i postures, de sàtira i admonició, de rondalles i invectives, que era, en suma, l'oratòria vicentina.
Ens podríem preguntar si en fra Vicent es donava la clàssica paradoxa del comediant, que no s'ha de commoure -o no li cal commoure's- per tal de commoure l'espectador. En principi, sembla que commovia amb la seva pròpia commoció. Ell era un típic home de l'Edat Mitjana declinant, com els homes del seu auditori; vibrava amb els mateixos estímuls, en compartia les propensions, el
pathos. Ho prova, si més no, la facilitat amb què tendia al plor. L'última Edat Mitjana fou un temps particularment ploraner: tothom hi tenia les llàgrimes a punt, en qualsevol moment; les llàgrimes eren gairebé rituals, tant en les vehemències religioses com en les profanes.
Mestre Vicent en vessava moltes quan deia missa, sobretot en consagrar l'hòstia: plorar era per a ell una tal voluptat, que reprimia les llàgrimes a disgust. Les llàgrimes acudien igualment als seus ulls en molts instants dels seus sermons, remarcant així, com amb la mímica i les artèries vocals, l'emoció dolorosa d'allò que estava dient. Predicador i auditori solien plorar plegats, i el sermó s'interrompia per donar lloc a la serenitat de l'un i dels altres. Fins a quin extrem tot això era sincer en mestre Vicent, no ho sabríem escatir. Però és cert que hi havia alguna cosa més que la simple reacció espontània, sentimental, davant els fets o les idees contemplats, provocadors del plor. Perquè el sant preconitzava les llàgrimes deliberades:
“Vosaltres, predicadors, eleveu los ulls e mireu que la gent és inclinada a penitència: lo predicar ha nom "sembrar" quant és a la obra..., e és segar quant es fan deixar pecats... Si van corporalment per lo món, devem anar predicant e plorant, escampant la llavor; gran fet és, com aquell que sembra, rega...”
Deliberades, ja que són imprescindibles per a l'eficàcia de la predicació i el predicador ha de refermar amb elles allò que comunica i proclama. No fingides, potser, però sí, repeteixo, deliberades. Plorar, encara, és una “bona obra”, com portar cilici, dejunar o assotar-se “vetlar gran part de la nit plorant”. Sigui com sigui, el fet és que les llàgrimes eren, també, una dimensió de l'oratòria del valencià, que havíem d'anotar ací. En realitat, aquesta faceta a penes es patentitza en els sermonaris, almenys en la part publicada. Difícilment hi reconeixerem els passatges que promovien unes consternacions tan esclatants. Trossos patètics, n'hi ha, en efecte; llegits, però, no arriben a justificar el vessament de llàgrimes. És tot el contrari del que s'esdevé amb aquells altres on sant Vicent volia suscitar la rialla dels oients o captivar-ne l'atenció. La virtut còmica i la narrativa del frare han passat a les reportacions amb una notable exactitud. Tanmateix, les llàgrimes hi eren. Potser el scriptor no s'interessava tant a ser fidel en aquestes ocasions; potser era particularment inepte per a elles. Una explicació millor fóra que, en definitiva, la gent de l'Edat Mitjana, afeccionada a plorar, plorava per qualsevol cosa, i no li calien incentius massa aguts: donada la sensibilitat actual per al plor, ben diferent, nosaltres no acabem de veure-hi clar. En última instància, també el reportador, emocionat com la resta de l'auditori, podria haver descurat la seva tasca en les estones de plor col.lectiu. Al lloc corresponent al sermó de divendres sant, en la Quaresma, hi ha una nota que diu: “Die ueneris sancta non ualui scribere sermonem propter fletum” (2). Això, probablement, bé que en menor escala, li passaria, més d'una vegada. (...)
Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina
Revista Valenciana de Filología, tom. IV, núms. 2-4 (abril-desembre 1954)
(1) Els textos antics han estat lleugerament modificats per a facilitar-ne la lectura.
(2) Traducció nostra: Divendres sant no he pogut escriure ni una paraula a causa del plor.
