LA RONDALLA DE RONDALLES, DE FRA LLUIS GALIANA

El frare dominic Lluis Galiana i Cervera (Ontinyent, 8-6-1740 – 4-3-1771) fill del metge Antoni Galiana i de Luciana Cervera, professà el 1756, amb 16 anys d'edat, al convent de Sant Joan i Sant Vicent de la seua ciutat nadiua; estudià en aquest convent i als col·legis d'Oriola i de València. Va ser ordenat de retor a finals de maig del 1763 i tornà de nou al seu convent on va ser lector d’Arts el setembre del 1764. El 1765 l’anomenaren mestre d’estudiants del convent de Sant Onofre de Museros, càrrec que hagué d’abandonar malalt, potser de tuberculosi, per a retirar-se a una finca que els seus pares posseïen al camp d’Ontinyent, on morí ben jove, als 31 anys.

Malgrat haver viscut una època marcada pel Decret de Nova Planta i per l’abandonament del valencià als usos cultes, la seua preocupació per la llengua pròpia del país el dugué a entrar en contacte amb el notari Carles Ros, al qual proposà l’edició, entre d’altres, de la Crònica de Jaume I, la Vita Christi d’Isabel de Villena, les obres religioses traduïdes per Joan Roís de Corella, o l’Espill de Jaume Roig,  i la confecció d'un diccionari normatiu.

La Rondalla de rondalles

Entre els escrits que deixà Fra Lluis Galiana, La Rondalla de rondalles, a ell atribuïda amb prou fonament, és l'obra més important, publicada l'any 1768 de forma anònima: "Rondàlla de rondàlles, a imitaciò del Cuento de cuentos, de Don Francisco de Quevèdo, y de la Historia de histories de Don Diego de Torres; composta per un curiòs apassionat à la llengua llemosina. y treta a llum per Carlos Ròs,../...”.

Segons alguns estudiosos, Galiana superà de bon tros els antecedents que prengué com a model.

L'obra és una recopilació de refranys i frases fetes que, en lloc de presentar-se en forma de llistat, s'articulen dins d'una narració, generalment al si dels diàlegs entre els diversos personatges. En ella hi ha un suposat narrador que tan sols n'ha copiat les paraules d’aquests; també fa ús del gènere epistolar, amb unes cartes que creuen els enamorats Eufrasieta i Ximo del Portal. Amb aquests recursos, l’autor combina el llenguatge del narrador, culte, amb les expressions populars dels personatges.

El llibre comença amb una “Advertencia de Carlos Ròs”, segueix amb una “Carta a Carlos Ròs que pot servir a un matèix temps de Dedicatòria, y Prolech” i una “Prefaciò, (o com vullguen dirli) a la Rondàlla de rondàlles”.

De la Carta a Carlos Ros copiem un fragment una mica actualitzat: “Amic i senyor meu. Encara que la llengua valenciana sia capaç de tota aquella perfecció i primor, que pot tindre qualsevol altre idioma, no obstant, és cosa certa que primer deu netejar-se de més de quatre taques, que la fan ridícula, lletja,... /... I sinò diga’m: Què vol dir fer figa? I fer la pruna? Gastar les olives, portar bona randa, i prendre la barcella? Són frases per a usar davant persones?”

L'argument és la història d'Eufrasieta i el seu enamorat Ximo del Portal, el pare de la qual es proposa emparentar amb el germà major de Ximo, Pep de Quelo, que és el fill pubill i hereu de la casa. En l’afer intervé la tia Bajuana, una vella celestina que intenta fer desistir Eufrasieta de la seua passió, a més dels germans de Ximo del Portal i altres personatges que intervenen en diversos episodis, amb equívocs i una gran baralla amb morts, però que acaben amb una gran festa matrimonial.

Així comença l’obra (text una miqueta actualitzat):

"Lo que s’haja de fer, prompte, que a mi tant me s’hi dóna bif, com baf. Ell s’ha de contar, i no té cura: pos fora cumpliments i anem anant.

"Diu, que era un jove, i este jove, estan vostés, començà a topetar que topetaràs, que havia de casar-se; perquè tenia un tros de pà, i no era raó que visquera sense ombra. Jo, dia el pobret, tinc en què passar molt decentment: doncs, qui em fica a mi en carrer que no trau cap? Si em quede per casar tot serà polls i no tindré qui em pegue un punt. I si estic mal? Ah! Mare de Déu, quina desditxa. Tot se’n va entre guapos i valents. Si busque dona tinc qui em calfe el llit, i puc esperar bona vellea. Per a què vull los dinerets? A mi ningú no em fa el conte. Dos germans tinc, però ells se donaran aire; i acampe qui puga que al dia de hui no hi ha més bons germans que els reals castellans, ni millors coneguts que els papers de menuts, Cassar-me vull i prenguen-ho com vullguen; que cadascú estornuda com Déu li ajuda. I d’ací no em trauran encara que em prediquen Teatinos. No me l’he encaixquetada jo. Pos bé se la poden raure del cap; que així faré de la boca cul, com ara plouen gínjols: i mal és que jo ho diga.

"Era l’home, com ara digam, d’estos que se’ls calfa la tafarra a cada trico.../...perquè encara que li anaren fent tres tres mai no dia esta boca és meua, ni es posava alt de polsera; ans bé sempre pareixia no tocar ni en Cel ni en Terra, pensant en la mona de Pasqua, i com si mai no haguera vist cul en finestra.

"A este bon Joan, vostés m’entenen, que com dic, pareixia dels que ballaren en Betlem, li dien Pep de Quelo, i tenia dos germans, segons tinc dit, si no m’enganye. Eren estos molt tafurs, i tan brivons , que li donaven quinze i falta, perquè tostemps que volien la hi pegaven i l’enganyaven en ginges i marranxes. L’u picava de valent, volent-ho tot matar i degollar; perquè era home de fums, i li pujava en cinc-en-tres la mosca al nas. Però l’atre era més guilopo que polit, amb més raboseries que manà la llei, gran escarba-calius i aguaita-cosos, trabucant i matutero, fisgó i gaita.../...

"Pos per aón no volgué el Dimoni (Jesús, Maria, Jusep) que els tres s’encarabassinaren a la una? Ací fon ella: tres al sac, i el sac en terra, com diu l’altre. Els fon molt rodat, i d’aquells que succeeixen una volta en la vida, i altra en la mort; perque sempre me he criat, que lo que no passa en cent anys, passa en un dia; i bé dia m’agüela (Déu l’haja abraçada, i a fé que era bona dona) que quan més va, més en sap u, i que bo és viure per a veure.../...

"Fonc açó que en certa part del món.../...havia una xica, filla de bons pares, i la que s’emportava la palma de la terra; perquè en la una galta tenia el sol i en l’altra la lluna. Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró, cos d’agulla, manetes de plata i peus de perdiueta. Era com unes lleteroles, tenia un gra de cara molt garrit, i en lo parlar pareixia una mèl cuita. Es componia com un monyo de novençana, i quan anava pel carrer, tip-i-tip, no igualava un pardalet.../...

"Era esta doneta, com tinc dit, una pintura, però tan rampinya i carassera que per tres-i-no-res girava la casaca: i s’alegrava tant d’haver-les amb qualsevol que, en fer-li algú memeus, o anar-li ballant l’aigua davant, s’estovava com un filadís, se desfeia com la sal en l’aigua i es derretia com un greix. Per abreviar raons, veleta de campanar, i tot lo demés que vostés vullguen.,,/...

"Com que senyors, cridaren a Eufrasieta (que se n’havia entrat en lo corral a fer sos fets) i agarrant-me-la l’agüela li digué que com estava? A dos i ratlla (respongué) i no tinguen que cansar-se que sóc caixa tancada. Primer me deixaré fer trossos, que casar-me a disgust meu.../...

"Però com l’agüela tenia aquella catxassa (anem, no és per a dir).../... encarant-se altra vegada en Eufrasieta, ll va persuadir amb gran fervor que volguera a Pep de Quelo, que era un xic de molt bon geni, triat a pols, devot i quiet; i que tirara del revés a Ximo del Portal que era un txapucer, un llepa-crestes, un fatxendis, vivesa de rata, i al brosquil.../...

"Açò és atre cantar (digué l’agüela, al veure que la xica s’anava ja ablanint) No ho dia yo? Si entre Déu i bones gents tot se compon. Pobra Tia Bajuana! No t’han de valdre coples. Que et pensaves tindre ja la xica a ton manar? Agafa-la del rabo, si és que en té. I cuidado, que ara vé lo bo. Pos Vostès han de pensar, com dic, que l’Eufrasieta passá tota la nit de clar en clar, sense poder plegar los ulls, plorant fil á fil com una Madalena, menjant-se les mans á mossos, i tremolant com la fulla en l’arbre, de pensar que havia d’avorrir, com qui no diu res, a Ximo del Portal. Què no hi ha mes? Pose’s cadascú la mà en son pit, i vorà si es bona codonyeta. Per a agarrar-li un batistot n’hi havia, i encara em quede curt. Pos senyors, lo que feu fonc que així com se llevà, prengué la ploma, i tris tras, en dos plomades, li dispará una carta, que el posà més blanet que una bacora."