 |
| Un retrat intercalat a mà en un vell llibre sobre Ros de Faustí Barberà |
Preocupat pel procés de
castellanització lingüística, molt avançat aleshores al nostre país, va assumir
el paper de defensor de la llengua; amb una gran dedicació estigué fent publicacions
en valencià durant més de cinquanta anys, i també va fer-les en castellà.
Carles Ros criticava els aspectes
més irracionals de la societat, com les supersticions, però, al mateix temps,
expressava el seu amor per les tradicions,costums i llengua del seu poble i la seua
pàtria, tot i recordant figures com Sant Vicent Ferrer o Jaume I. Però no va
ser tan sols un amant de la cultura popular i el folklore valencià, assimilà
molts principis del moviment il·lustrat i va intentar que transcendiren
l'ambient intel·lectual i arribaren també al poble. Amb els seus estudis ortogràfics
i fonètics va voler donar els instruments gramaticals i lexicogràfics per a
parlar i escriure el valencià. A més, en la seua Explicación de la Cartilla
Valenciana (1751), proposà que l’ús de la llengua fos introduït a l'educació i s’ensenyara
a les escoles primàries, juntament amb el castellà i el llatí.
Va morir a la mateixa ciutat on
va nàixer i que tant va lloar en les seues obres, el 6 d´abril del 1773, quan
estava corregint les proves d’impremta d’un dels seus llibres, ho va fer com
sempre havia viscut, fadrí, pobre i quasi marginat.
Encara avui, Carles Ros és un
personatge poc conegut, però malgrat les seues mancances va ser, en moments
difícils, un honest pioner de la reivindicació de la llengua pròpia i de la
seua identitat.
Com a mostra de les seues obres
més populars, ací teniu alguns fragments, molt lleugerament adaptats.
Així parlava dels metges,
personalitzats en un tal mestre Nicolau:
Ja metges, no es menester
estudiar la Medicina,
ni regir-se per l’orina
ni per lo que ix del traser,
que el dotoret Verduler,
que li diuen Micolau
ha tret un modo suau
i molt fàcil de curar,
que és, aigua fresca ordenar,
a tots d’aquest mon trau...
Aigua ordena de mati;
aigua dispon de vesprada;
aigua de nit, ben gelada;
aigua a tota hora, mai vi;
aigua per al mal d’orí;
aigua al pobre i poderós;
aigua al tísic i al potrós;
aigua per al mal de mare;
aigua a la monja, aigua al frare;
aigua per al mal de tos.
Així descrivia les grans despeses que comporta un matrimoni per als pobres:
Ell ha de llogar primer
per a habitar una casa,
ó mitja, à lo mènys un quarto,
d’un doblò cada any de paga:
ha de comprar un llitet,
si no dormirà en la palla,
matalaf, ó marfegueta,
segons el cabal aguanta:
tres llansols com mes
precís,
puix dansant-ne u en bugada,
no mudant los dos alhora,
dissimularan la falta;
un parellet de coixins,
i un cobertor, o flassada:
una taula, dos cadires
de a deu reals una caiza;
una paella; un setril;
un cresol de bona llanda;
un cociolet; puix bací,
put molt quan ell se gasta;
un cullerot; dos culleres;
alguna poca escurada;
un morter; un ganivet;
o en son lloc una navaixa;
dos parells de servilletes;
dos tovalles de la taula;
també un paréll d’embudets
per si pel temps un porch mata:
i algunes altres cosetes,
que costen mòlt bona plata;
això és forçós per à un pobre,
que dels richs no es parla.
I també les seues dificultats de manteniment digne:
El pobre casat sols trau
de sos braços de ganància
cada dia sis, set sous,
que per al cabas no basta:
llevant diumenges, i festes,
no li ix ni a real de plata:
D’allí ha de comprar carbó
de pí, no de carrasca;
salses, oli, pinyons, pebre,
sal, ví, pa, comú vianda,
que a la menuda el pobret
paga en les tendes la farda;
també per a companatge,
cebes, alls, que és la triaca
tot açò de la gent pobra.
