CARLES ROS

Un retrat intercalat a mà en un vell
 llibre sobre Ros de Faustí Barberà

Carles Ros i Hebrera va nàixer, en ple conflicte successori entre Àustries i Borbons, al carrer de Calatrava de València el 4 de novembre del 1703 i un dia després va ser batejat a la parròquia de Sant Nicolau. Com era nét i fill de notari, va continuar amb l'ofici familiar i publicà obres tècniques notarials, però sembla que va tindre poca clientela i que va sofrir penúries econòmiques tota la seua vida.

Preocupat pel procés de castellanització lingüística, molt avançat aleshores al nostre país, va assumir el paper de defensor de la llengua; amb una gran dedicació estigué fent publicacions en valencià durant més de cinquanta anys, i també va fer-les en castellà.

Podem distribuir la seua producció en quatre grups: Obres gramaticals; Obres tècniques per a notaris i escrivans; Obres sobre esdeveniments coetanis; i el grup més nombrós el dels Col·loquis i Romanços -gèneres populars a l’època- fets amb la pretensió de difondre i millorar l’ús del valencià d´una manera entretinguda. També es va encarregar l'any 1735 de l'edició d'un clàssic de la literatura catalana, el Llibre de les dones, de Jaume Roig, i el 1768 de la Rondalla de rondalles, de fra Lluís Galiana; També va transcriure en un dels seus col·loquis el text dels tres únics misteris del Corpus Christi que s’han conservat.

Carles Ros criticava els aspectes més irracionals de la societat, com les supersticions, però, al mateix temps, expressava el seu amor per les tradicions,costums i llengua del seu poble i la seua pàtria, tot i recordant figures com Sant Vicent Ferrer o Jaume I. Però no va ser tan sols un amant de la cultura popular i el folklore valencià, assimilà molts principis del moviment il·lustrat i va intentar que transcendiren l'ambient intel·lectual i arribaren també al poble. Amb els seus estudis ortogràfics i fonètics va voler donar els instruments gramaticals i lexicogràfics per a parlar i escriure el valencià. A més, en la seua Explicación de la Cartilla Valenciana (1751), proposà que l’ús de la llengua fos introduït a l'educació i s’ensenyara a les escoles primàries, juntament amb el castellà i el llatí.

La falta de referents sòlids, la repressiva situació del moment històric, amb la crítica situació de la llengua i la cultura pròpies del país, i el seu reduït bagatge intel·lectual, provocaren que els principis sobre els quals fonamentà el seu model de llengua i els arguments que donà per a defensar-la, no tingueren una base científica sòlida en moltes ocasions. Les seues idees li van valdre el rebuig dels representants de l'erudició il·lustrada i mai no va figurar entre els principals cercles intel·lectuals del moment.

Va morir a la mateixa ciutat on va nàixer i que tant va lloar en les seues obres, el 6 d´abril del 1773, quan estava corregint les proves d’impremta d’un dels seus llibres, ho va fer com sempre havia viscut, fadrí, pobre i quasi marginat.

Encara avui, Carles Ros és un personatge poc conegut, però malgrat les seues mancances va ser, en moments difícils, un honest pioner de la reivindicació de la llengua pròpia i de la seua identitat.

Com a mostra de les seues obres més populars, ací teniu alguns fragments, molt lleugerament adaptats.

Així parlava dels metges, personalitzats en un tal mestre Nicolau:

Ja metges, no es menester

estudiar la Medicina,

ni regir-se per l’orina

ni per lo que ix del traser,

que el dotoret Verduler,

que li diuen Micolau

ha tret un modo suau

i molt fàcil de curar,

que és, aigua fresca ordenar,

a tots d’aquest mon trau...

Aigua ordena de mati;

aigua dispon de vesprada;

aigua de nit, ben gelada;

aigua a tota hora, mai vi;

aigua per al mal d’orí;

aigua al pobre i poderós;

aigua al tísic i al potrós;

aigua per al mal de mare;

aigua a la monja, aigua al frare;

aigua per al mal de tos.

Així descrivia les grans despeses que comporta un matrimoni per als pobres:

Ell ha de llogar primer

per a habitar una casa,

ó mitja, à lo mènys un quarto,

d’un doblò cada any de paga:

ha de comprar un llitet,

si no dormirà en la palla,

matalaf, ó marfegueta,

segons el cabal aguanta:

 tres llansols com mes precís,

puix dansant-ne u en bugada,

no mudant los dos alhora,

dissimularan la falta;

un parellet de coixins,

i un cobertor, o flassada:

una taula, dos cadires

de a deu reals una caiza;

una paella; un setril;

un cresol de bona llanda;

un cociolet; puix bací,

put molt quan ell se gasta;

un cullerot; dos culleres;

alguna poca escurada;

un morter; un ganivet;

o en son lloc una navaixa;

dos parells de servilletes;

dos tovalles de la taula;

també un paréll d’embudets

per si pel temps un porch mata:

i algunes altres cosetes,

que costen mòlt bona plata;

això és forçós per à un pobre,

que dels richs no es parla.

I també les seues dificultats de manteniment digne:

El pobre casat sols trau

de sos braços de ganància

cada dia sis, set sous,

que per al cabas no basta:

llevant diumenges, i festes,

no li ix ni a real de plata:

D’allí ha de comprar carbó

de pí, no de carrasca;

salses, oli, pinyons, pebre,

sal, ví, pa, comú vianda,

que a la menuda el pobret

paga en les tendes la farda;

també per a companatge,

cebes, alls, que és la triaca

tot açò de la gent pobra.