Pere Jacint Morlà, (*València,
? - +c. 1656), va ser fill
natural d’un prestigiós jurisconsult nomenat cavaller. Va poder ser ordenat sacerdot cap al 1626 perquè son pare havia obtingut la legitimació. Va passar la major
part de la seua vida com a beneficiat de la parròquia de Sant Martí de
València.
Va escriure poesies, col·loquis i altres obres,
principalment en la llengua del país. Participava
freqüentment en certàmens literaris i festes locals. Malgrat la seua sàtira no
molt agressiva, destinada generalment a la diversió del públic, arribà a molestar
algú i com a conseqüència passà algun temps
a l’antiga presó de la porta de Serrans; aquesta reclusió el va inspirar una
llarga composició en vers on contava la seua experiència.
Gaudí de gran popularitat i prestigi a la València del seu
temps, però després va ser oblidat durant segles, fins que modernament, el 1995,
ha estat editada la seua producció en català, dispersa en diversos manuscrits.
Us oferim el tast de gran part d’una de les seues obres:
ROMANÇ
Per
estar cansat del món,
que
lo enteniment mareja,
i la
mar, de tantes trampes,
corre
perill de tormenta,
a
cert convent me n’aní
que
està fora de València,
de
monges que, per enteses,
la
discreció les celebra.
Demaní,
tocant al torn,
per
la mare sor Taleca,
la
qual, eixint, me digué:
«So
Morlà, passe a la reixa!»
Passí
a la reixa i trobí
que
havien eixit ab ella
a sor
Col i a sor Lletuga,
a sor
Andívia i sor Bleda,
monges
que tan sols són bones
en lo
temps de la Quaresma.
Digueren-me,
molt mirlades:
«Si
vosté no està de pressa,
a
parlar-li vol eixir
la
priora, que és discreta.»
*****
Demanà’m
que com estava,
gastant
conceptes d’entesa,
obligant-me
a mi a respondre
de
compliments gran arenga.
«Què
hi ha de nou?», me digué.
Responguí-li:
«Una gran festa
lo
diumenge hi ha en lo Carme.»
«Per
qui?» «Per santa Teresa,
que
una confraria funden
de
mil indulgències plena.
Hi ha
solemne processó,
i lo
dilluns, en la iglésia,
hi ha
d’haver en una justa
de
poetes gran contienda.»
«I
qui fa tot eixe gasto?,
que a
fe que costa moneda.»
«Frare
Manuel Mendoza,
lo
que va en una muleta.»
«Deu
poder molt, eixe frare!
És de
nació portuguesa?»
«Vol
veure vosté si pot,
que
farà eixir la diablera
i una
dansa de peraires
********
«Frare
que té tants amics,
serà
molt just que el conega.»
«Allargue-li
Déu la vida
sense
fred i sense febra,
i a
pesar de la malícia,
puix
en tals obres s’emplea,
mereix
son nom fama eterna
i que
el món gravat lo veja
en
llàmines de llautó
*****
«Pare
meu, si ho considera,
bé
valen estos versets
quatre
lliures de ragea;
però,
que gran desditxa que no s’usa
donar-los
a los poetes ni una puça!»
Volgué
veure lo certamen;
traguí’l
de la faltriquera
dient:
«Estos són los premis
que
donen, senyora meua:
al
que farà millors lires
li
donen en recompensa
un
diamant en un anell,
tan gros
com una nespla.»
«Ja
el pendran, senyor Morlà,
com
un pinyol de cirera.»
«I en
les dècimes prometen
de
pedres una maceta;
i en
la glossa hi ha una tassa
que,
per ser tan rica i bella,
podrà
beure sens escrúpols
de
Bretanya la princesa.
Mes
tinc por, segons m’ha escrit
un
amic que tinc en Sueca,
que
diu: “Amic del meu cor,
si
glossa ve de Montalban o Vega,
no hi
ha poeta que en la tassa bega.”
Al
romanç donen bolsillo,
i,
segons modo i manera,
pense
que lo hi donaran
a
Jacinto de Maluenda,
perquè
ha posat tants de medis,
segons
m’ha dit una vella,
que
em fa estar esbalaït.
So
Jacinto bé poguera
deixar-se
d’aqueixes coses!
¿No
bastava una novena
que
ha fet vosté aquestos dies,
a
sent Martí i a sent Mena,
i no
fer que li parlàs
a
Cros Jusepa la cega?
M’han
dit que l’ha sobornada
en
donar-li aquella lletra
que
diu, si mal no recorde:
“A les bodes de na Solera, jo que no hi era.”»
*****
Responguí-li:
«No és excusa
tot
allò que lo món usa,
senyora.
L’home que és pobre,
li
diuen Juan Canelobre;
mes,
si diner a sa prosàpia amela,
li
diuen Canelobre de Canela,
i si
en la tal hacienda té millores,
Canelobre
Canela i de Tisores.»
Respongué’m,
molt sanyuda i ab gran ira:
«Tot
lo que vosté em diu és gran mentira.»
«D’això
s’espanta? Pués estiga atenta,
perquè
pense deixar-la molt contenta:
*****
oja’m
lo que em passà anant al Mercat:
entrí-me’n
un cert dia per la Llonja
i
posí’m a parlar en Joan Taronja,
i
anant los dos devés lo Consolat,
viu
que li deien tots Joan Taronjat;
vaig-me’n
a casa, i diu-me una veïna:
“Ja a Taronjat li diuen Tarongina.”»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada