HEMEROTECA

(Un article de Vicent Partal publicat el 19-9-2013 a El Punt Avui)

Les mentides es repeteixen i les evidències es repetiran.

 “Temerosos que el desmembrament de Iugoslàvia puga portar violència i una inestabilitat generalitzada als Balcans, els governs de l'Europa occidental han mostrat el seu rebuig a la decisió presa avui per Eslovènia i Croàcia d'avançar cap a la independència de Iugoslàvia.

Els governs europeus avisen Eslovènia i Croàcia que no seran reconeguts com a estats independents i els encoratgen a seguir negociant amb la resta de Iugoslàvia per crear una nova estructura federal. [...]

Fa pocs dies, tant les 12 nacions de la Comunitat Europea com les 34 nacions de la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa van manifestar-se totalment a favor de «la unitat i la integritat territorial de Iugoslàvia», basada en la democràcia, els drets humans i el respecte al dret de les minories.

També divendres passat, durant una visita a Belgrad, el secretari d'Estat nord-americà, James Baker, va afirmar que els Estats Units no reconeixeran la independència d'Eslovènia i Croàcia...”

Això que acaben de llegir són fragments d'una de les moltes cròniques aparegudes a la premsa el 26 de juny del 1991. Concretament, aquesta pertany al The New York Times, i sota el títol “Europa amenaça la secessió a Iugoslàvia” era signada per Alan Riding. Poden comprovar l'original a l'arxiu de The New York Times.

Si volen podem trobar milers d'articles com aquests, cartes oficials que usen el mateix to i tota mena de documents i recomptes històrics que expliquen que mai i en cap cas el món volia reconèixer la proclamació unilateral d'independència feta aquell dia per Eslovènia i Croàcia.

Però és evident que aquestes amenaces no es van complir mai. I avui Eslovènia i Croàcia són tots dos uns estats independents més, reconeguts de forma universal, membres de les Nacions Unides i de la mateixa Comunitat Europea, ara Unió Europea, que aleshores afirmava emfàticament que mai no acceptarien aquests dos països.

Les mentides es repeteixen i les evidències es repetiran. Que vostès tinguen un bon dia.

LA LLENGUA DELS VALENCIANS

Notícia treta de Vilaweb:

"WERT CONFIRMA QUE L'ESTAT NOMÉS PROTEGIRÀ L'ESPANYOL

Diu a l'entitat que la garantia de l'escolarització dels xiquets en català és cosa de les comunitats autònomes

El ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, s'ha espolsat la responsabilitat de garantir l'ensenyament en català als xiquets valencians, tal com li ha demanat avui Escola Valenciana en la reunió que han tingut a Madrid. Wert ha dit que això era cosa de cada comunitat autònoma, tot i que el seu ministeri sí que reserva cinc milions a garantir l'atenció individualitzada en castellà al Principat. L'entitat li ha expressat el malestar per la LOMCE, que només garantira el dret de les famílies valencianes a triar l'ensenyament en espanyol, però, en canvi, deixarà sense atendre les catorze mil famílies que demanarien el programa en valencià.

El ministre Wert ha expressat al president d’Escola valenciana que el dret a l’ensenyament en valencià és una competència exclusivament autonòmica. Així mateix, el president d’Escola Valenciana ha mostrat el malestar de l’entitat respecte a què la LOMCE només garantirà el dret de les famílies valencianes a escollir ensenyament en castellà, però no el dret de les 14.000 famílies que demanarien l'ensenyament en català en la matriculació dels seus fills de tres anys i no ho poden fer perquè no hi ha prou oferta.

Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, ha explicat: 'La LOMCE contempla que les llengües oficials, com el català,  poden estar considerades com a troncals però que depè de les respectives autonomies eixa regulació. És per això que si en algun moment l’autonomia decideix marcar en la seua normativa les excepcions que vulga de cursar la llengua i la literatura oficial, doncs no hi haurà cap problema, això sí, en tots els casos sí que queda garantit que tot l’alumnat ha de cursar una primera llengua estrangera. Ens sembla que amb aquestes condicions es desemparen completament les diferents llengües oficials a les autonomies i es deixa la decisió de garantir la competència lingüística de l’alumnat a criteris ideològics i no pedagògics.'

L’entitat ha fet saber al ministre que li farà arribar les queixes de les famílies que no poden matricular els seus fills en català, i li ha explicat per què el Programa Plurilingüe en Valencià és el programa òptim d’ensenyament: 'Perquè és l’únic que garanteix la competència lingüística en les dues llengües cooficials i una millor competència funcional en anglès.'

Fa just una setmana, en una entrevista a RAC-1, Wert evitava de respondre per què discrimina les famílies valencianes que volen escolaritzar els fills en català."

CONTINUARÀ...

LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS

Los abajo firmantes, miembros de de número de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asuntos, científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el “valenciano” es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de andorra y en la ciudad sarda del Alguer.

Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propio prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que por su entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fácil suponer que tras estas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos) de desmembrar el País valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Relació dels acadèmics firmants de l’anterior document, confeccionat fa trenta-huit anys, el 1975, i ratificat el 1980:

Dámaso Alonso, Presidente de la real Academia Española; Jesús Pabón, Presidente de la Real Academia de la Historia; Emilio Alarcos; Vicente Aleixandre; Alonso Zamora; Fernando Lázaro Carreter; Pedro Sainz Rodríguez; Tomás Navarro Tomás; Ramón Carande; Agustín Millares; Salvador de Madariaga; Pedro Laín Entralgo; José María Pemán; Miguel Delibes; Antonio Buero Vallejo: Luis Rosales; Miquel Batllori; Camilo José Cela.

Caldrà tornar i tornar i tornar i tornar a ratificar-lo eternament?

NO ÉS UNA ALTRA VEGADA: ÉS COM SEMPRE

El PP mai va enterrar la destral de guerra de l'aberració lingüística, solament li va fer un solemne funeral.

Traducció d’un article de Miquel Alberola publicat a El País el 23 jun 2013:

El PP valencià torna a amenaçar amb la destral de guerra de l'aberració lingüística. És cert que ho necessita per encobrir la pudor que desprèn, però, de fet, mai la va enterrar, malgrat que es va representar un solemne funeral polític, la resplendent làpida de la qual coneixem pel nom d'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però el fèretre estava buit i en la tomba, com s'ha anat veient, solament jeia l'esperança. Els populars valencians mai van combregar amb aquesta pantomima. Ni tan sols Eduardo Zaplana, al què alguns (ell, entre uns altres) atribueixen el mèrit d'haver tancat el delirant conflicte lingüístic. No va ser ni idea seua, sinó un assumpte de Jordi Pujol i José María Aznar, que necessitava els vots de CiU i un pacte de legislatura per a la seua pròpia estabilitat. Zaplana solament va ser un manat, encara que va aprofitar l'instrument per al seu interès, com a pessebre acadèmic de secessionistes en la liquidació d'Unió Valenciana.

Mentrestant, el partit no ha deixat d'afilar i brandar la destral. L'anticatalanisme és l'única identitat que ha pogut desenvolupar la dreta valenciana, malgrat els seus gairebé 20 anys en el poder i la seua aclaparadora successió de majories absolutes, que li van posar en safata poder embastar una singularitat moderna de si mateixa. En el primer moment de la Transició, UCD va tractar de cimentar un discurs identitari allunyat del franquisme i proper a alguns postulats de Joan Fuster (que no eren sinó els de la dreta culta de Teodoro Llorente o Wenceslao Querol, fervents catalanistes a ulls de l'anticatalanisme feroç dels epígons de Vicente Blasco Ibáñez). Però va renunciar després de constatar que sense la dreta ultra franquista, que havia trobat en l'anticatalanisme polític una fórmula magistral per blanquejar el seu negre passat, no podia aconseguir la majoria electoral per influir en l'elaboració de l'Estatut.

Des d'aquest moment, l'anticatalanisme ha estat el més eficaç aglutinant per evitar o prevenir la seua disgregació i la seua infal·lible arma de destrucció electoral contra l'adversari, però també la prova de la seua consagració a un pragmatisme obscè que situa al partit per sobre dels interessos generals, els fonaments científics, la legislació o la cultura amb tal d'aconseguir o mantenir el poder. Sobre aquest patró, el PP ha substanciat una personalitat preponderada per un sectarisme tan extrem com contraproduent, ja que ha actuat fins i tot en detriment d'oportunes estratègies territorials o econòmiques en les quals calia que valencians i catalans anaren de la mà.

Però sobretot, aquesta obcecació s'ha ensanyat amb la cultura d'expressió valenciana (o siga, no castellana), a la qual ha estigmatitzat, retallat i menyspreat sistemàticament. Ni els escriptors ni el teatre han tingut la presència ni el reconeixement que mereixien, ni la suggestiva eclosió de representants de la cançó ha tingut cabuda, no ja en la Ràdio Televisió Valenciana, sinó en la desproporcionada estructura de contenidors públics, sovint tan disponibles per a esdeveniments de complexa digestió. Per no parlar dels clàssics com Raimon, per a qui, criminalitzat i després d'anys d'exclusió del circuit públic, amb prou feines hi ha ganyotes llastimoses, mentre l'Agència Tributària i el cas Malaya desvetllen que l'ara consellera de Cultura, María José Català, va contractar com a alcaldessa del seu poble a la Pantoja per 80.000 euros. Encara que, clar, Raimon ni tan sols està imputat.

LA LAPAO, EL VALENCIÀ IBER I LA POR ESPANYOLA DELS PAÏSOS CATALANS

Fragment d’un text de Toni Cucarella (http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella) del diumenge 23 de juny de 2013:

Em fa l'efecte que els fets —per reiterats— em donen la raó: els espanyols hi creuen més en els Països Catalans que no pas nosaltres. I quan dic nosaltres incloc també ací els qui tampoc no se senten espanyols i que en un altre temps formaven part d'un més ampli "nosaltres". Els espanyols creuen «a pies juntillas» en els Països Catalans i els tenen un pànic animal, ferotge. Quan pactaren la Constitució s'afanyaren a prohibir-los expressament amb la inclusió de l'article 145, i des d'abans, des de llavors i encara ara els combaten amb totes les armes imaginables, sovint carregades amb munició no gens democràtica.

En el decurs de la història recent, ha estat constant, i furibunda, la seua obsessió per negar —i per impedir— qualsevol mena de relació, siga històrica, lingüística o econòmica, entre els nostres diversos països. I la llengua ha estat el principal cavall de batalla. Perquè saben que si entre nosaltres hi ha comunicació fluïda, el mur anti catalanista que porten anys construint a manera de muralla xinesa, a la fi caurà. Perquè el trellat, malgrat els seus intents d'exterminar-lo, és comú entre la majoria de les persones (no totes, és clar), fins i tot entre els valencians. A Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana, espanyolista a tota ultrança, "guerrista" de pro, també li provocaven pànic els Països Catalans, i per això va crear Canal 9 contra TV3, per exemple.

Cal impedir, al preu que siga, qualsevol possibilitat d'intercomunicació entre els diversos territoris dels Països Catalans. Cal impedir, com siga, que s'adonen i assumesquen que tenen un origen i una història comuns, i sobretot una llengua pròpia que els identifica com un sol poble, com diu el tòpic, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Aquesta és la lliçó que tenen ben apresa els espanyols. Apresa i assumida. Així, doncs, si per ajudar a mantenir unida Espanya cal mentir, menteixen més que alenen i alenen més que un ramat de porcs. No els importa si parlen i actuen contra la ciència, contra la llei o contra les normes més bàsiques de la democràcia. Impedir els Països Catalans ho justifica tot.

Tota aquesta revifalla contra el català de la Franja, de les Illes i del País Valencià, amb les banderes estrambòtiques de la Lapao, ses modalitats insulars bauzàniques i el valencià iber, té la seua causa en aqueixa por atàvica dels espanyols dels Països Catalans. Sospiten que el procés independentista de Catalunya no té aturador —tot i que ells hi han contribuït decisivament amb el seu deliri catalanofòbic dut a l'extrem—, i temen que la taca s'escampe. Així que s'escarrassen a alçar trinxeres de desgavell apel·lant a la defensa d'unes desficaciades «señas de identidad» contra l'expansionisme català. «Señas de identidad» que se les han inventades ells, i que, en qualsevol cas, són exclusivament del PP i les seues rodalies d'ultradreta, puix que nosaltres no ens identifiquem, ni de lluny!, amb la seua burrera delirant i la seua compulsiva corrupció. Malgrat tota la seua campanya goebbelsiana, malgrat la repressió institucional, malgrat les amenaces, l'independentisme avança i es consolida a Catalunya. I doncs, els espanyols, desbordats per aquesta realitat, incapaços de construir una alternativa intel·ligent perquè d'on no hi ha no se'n pot traure, estan que no caguen merda bona pensant si damunt la taca s'escampa ajudada per l'oli de la llengua. No caguen merda bona i la poca que caguen se'ls passa del budell a la vena i els puja fins al cervell provocant-los un lapao o un valencià iber.

El PP és un partit que representa la degeneració política més absoluta. Són incapaços de defensar les seues idees en un camp polític democràtic. Per això no dubten a mentir, a manipular la ciència i la història per tal d'aconseguir els seus objectius. No són maquiavèlics. Són espanyolistes. Cosins germans dels nazis, que també han fet servir a bastament aquestes pràctiques de manipulació i d'enverinament social massiu. Són escòria política, totalitaris de mena. I corruptes en grau superlatiu, com ho demostren els incomptables casos en què estan imputats rellevants polítics del PP.

De més a més, l'espanyolisme en el poder ha fet servir l'anti catalanisme per desviar l'atenció dels seus negocis polítics, sobretot quan aquests han estat portats a judici. Cada cas de corrupció destapat l'han intentat camuflar amb una histèrica indignació contra un mapa del temps dels Països Catalans, contra una bandera quadribarrada —com si no fóra la senyera històrica dels valencians des dels seus orígens!— i, si és menester, una solemne i enardida declaració anti catalanista per consolidar el vot de les ties maries i els valencianeros ignorantots, el seu principal «caladero de votos», que diria l'inefable José Bono, un altre tal. No els cau la cara de vergonya de tant de mentir, d'enganyar, de manipular... Forma part del seu caràcter polític.

QUE ES FAÇA LA LLUM, XE!

Amb data d’avui, 20 de juny del 2013, David Torres ha publicat en “Punto de Fisión”, de blogs.Publico.es, el següent article que m’he permés la llibertat de traduir:

"Al segle XIX va haver-hi una seriosa discussió filològica sobre quin podia ser l’ idioma en què parlaven Adam i Eva en el jardí terrenal. És a dir, quina era la llengua de Déu, la llengua anterior a Babel i a la confusió de les llengües. Uns van dir que el rus, uns altres que el japonès, un per ací, perdut, que el basc. Més d'un segle després, Jorge Bellver aposta pel valencià i assegura que es remunta al segle VI abans de Crist, la qual cosa té mèrit, ja que per primera vegada es presenta la hipòtesi que una llengua procedent del llatí puga ser anterior al llatí. Com si diguéssem que un nét és més vell que el seu propi avi.

No és d'estranyar que el PP valencià defense aquesta teoria. Potser que el valencià no siga anterior al llatí, però que el PP és més vell que l'imperi romà, que la república romana i que el dret romà, això és fix. El PP és anterior a la pedra i al pal, i si encara no han trobat una gavina incrustada en una pedra d'Atapuerca és perquè els antropòlegs no estan a allò que cal estar. Hi ha senyals de l'existència del PP a tot el llarg i l'ample de la Bíblia.

Sant Josep, per exemple, era del PP perquè només a un votant del PP se li ocorre creure's l'excusa que li va posar la seua senyora. El rei Salomó era del PP, com ho demostra la seua idea de partir un xiquet per la meitat, equitativament. Josué era del PP, perquè només a un ministre del PP li dóna la ventolera de demanar-li al sol que es detinga perquè ell tinga temps d'acabar la batalla abans que caiga la nit. Noé era del PP, encara que allò que no diu la Bíblia és que va cobrar entrades per cada parella d'animals que van entrar a l'Arca (i a més no va deixar anar un corb ni una coloma sinó una gavina). Dels dos fills d'Adam i Eva, un era del PP. Amb Adam i Eva mai estarem segurs de la seua filiació política però que Déu va fundar el PP, això va a missa. El Gènesi no especifica si Déu va fer el PP abans o després de la llum, el dimarts o el dimecres, abans o després de les aigües, però la serp és ETA, que ja estava donant guerra per ací, i ja se sap que tot allò que no és el PP és ETA.

L'Antic Testament en valencià guanya molt. Déu queda molt més trempat dient “Que es faça la llum, xe” i anant-se’n després a prendre una orxata. El jardí terrenal, que Colom en una distracció monumental es va pensar que podia ser la costa de Cuba, quadra molt millor amb l'Albufera. Quan l'home va inventar el foc, el primer que va fer va ser cremar un altre, per provar, després animals, després llibres i després ja les Falles."

TRET DE LA PREMSA

De l’article “Intercanvi de cromos”, d’E. Giménez-Salinas, diari ARA, 22-5-2013:

“Només els règims totalitaris són els que creuen en els efectes absoluts de l’adoctrinament”

Fragments de l’article “El PP declara il·legal el terme “País Valencià”, de Salvador Almenar, diari ARA, 16-5-2013:

“.....

El PP portava una proposició no de llei per “defensar” els símbols d’identitat valencians, però en realitat el debat només va servir per vetar que els grups de l’oposició presenten iniciatives parlamentàries amb el nom de País valencià, quan es referesquen al territori, o de català, quan facen referència a la llegua. Amb els seus únics vots a favor, els populars van aprovar una fórmula parlamentària que els servirà per a no tramitar les iniciatives que, en la seua opinió “no respecten l’Estatut”.

.....

Segons va explicar a l’hemicicle el diputat del PP Rafael Maluenda, encarregat de defensar la proposició, l’objectiu d’aquesta iniciativa no era cap altre que “protestar per la falta de respecte de l’Ajuntament de Barcelona a l’Estatut valencià” i no “reafirmar les nostres senyes d’identitat”. No obstant això, els deu minuts que va durar la seua intervenció es van convertir en un discurs anticatalanista i secessionista propi de la dreta blavera valenciana.

“No tolerarem que s’utilitze un nom que no és propi ni oficial, ni que s’incloga la nostra llengua en una suposada unitat lingüística o se’ns incloga en un fantasmagòric país, un projecte inconstitucional que no existeix i que el poble no vol”, va dir Maluenda. El diputat va prosseguir la proclama assegurant: “Ningú integrarà la Comunitat en una utopia de projecte imperialista, amb un nom que no vull recordar”.

Excitat, Maluenda va recordar a tots els organismes i governs locals i autonòmics als quals es remetrà la proposició aprovada que les “úniques senyes d’identitat amb valor normatiu” són les que recull l’Estatut. “Som la Comunitat Valenciana, la nostra llengua i cultura és el valencià, i també el castellà perquè som a Espanya, i la nostra bandera és la Reial Senyera, amb quatre barres grogues sobre fons vermell coronades per banda blava”, va sentenciar el viceportaveu popular abrigallat pels aplaudiments dels seus companys. Maluenda va evidenciar que el preàmbul de l’Estatut no té valor: per a ell la referència explícita al País Valencià que hi ha és “un bufit, un gra de sorra”.

El discurs anticatalanista de Maluenda va arribar al zenit quan va comparar els Països Catalans amb l’Alemanya nazi. Va dir que el País Valencià és una denominació que l’oposició fa servir “per englobar els valencians en el projecte inconstitucional dels Països Catalans” i va assenyalar que el pensament del “tripartit” –en referència al PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida- és: “Si som país i parlem català com ells diuen [els catalans], podrem formar-ne part [de Catalunya]”. Una estratègia que Maluenda va comparar amb les raons d’Adolf Hitler per envair Àustria: “Com deia Hitler: “Si a Àustria parlen alemany...”, va sentenciar el número dos del PP.

.....

La iniciativa sorgida del sector regionalista del grup del PP, no va comptar amb el suport explícit ni visible del govern valencià. El president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, no va ser a l’hemicicle durant el debat de la proposta i tampoc cap dels seus consellers. Tan sols va ser-hi el vicepresident, José Císcar, a qui es va veure distret en el seu escó i sense prestar gaire atenció a Maluenda, líder del sector secessionista i blavero del grup parlamentari.”

Fragment de l’article “El govern espanyol enalteix l’homenatge a la División Azul”, de Roger Mateos, diari ARA, 23-5-2013:

 “El Govern de Mariano Rajoy no pensa passar comptes amb la seva delegada a Catalunya, María de los Llanos de Luna, pel lliurament d’un diploma honorífic a l’Hermandad de Combatientes de la División Azul. L’onada de crítiques de totes les forces polítiques al Parlament –llevat de PP i C’s- no ha estovat la posició de l’executiu central. Ben al contrari, els senyals que havien arribat de Madrid deixaven entreveure que de Luna no seria destituïda, com demanava l’oposició, per haver homenatjat els veterans filo nazis.

Ahir, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va anar fins i tot més enllà i va enaltir l’esperit de “reconciliación histórica” que a parer seu va presidir l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. Ho va dir al Congrés, en resposta a una interpel·lació del diputat de CiU Jordi Xuclà, que va denunciar la “pèssima imatge” que projecta Espanya amb un gest així. Xuclà va preguntar-se retòricament si, avui en dia, un governant demòcrata a Alemanya, França o el Regne Unit es prestaria a lliurar un guardó a algú vestit amb uniforme de l’exèrcit de Hitler. “Vivim una insuportable banalització del nazisme i l’Holocaust”, va reblar el diputat nacionalista, que va insistir a exigir la destitució de la delegada del govern central a Catalunya per haver participat en un acte d’”enaltiment del nazisme”.

En la rèplica, Fernández Díaz va argumentar que totes les associacions que hi van prendre part estan “legalment i degudament inscrites” i s’emmarquen en un “context històric en absolut ideològic”...”

Notícia: “El PP i UPyD eviten condemnar el franquisme al congrés”, diari ARA, 22-5-2013:

"El PP va rebutjar ahir al Congrés tramitar una proposta del grup d’Iu i ICV per declarar el 18 de juliol , data de l’inici de la sublevació del general Franco el 1936, com a dia oficial de condemna del franquisme. L’oposició va votar a favor de la iniciativa, llevat d’UPyD, que s’hi va abstenir."

Fragment de l’article “Què és la veritat?”, d’Iu Forn, diari ARA, 22-5-2013:

"UPyD definitivament es despulla ideològicament. Sí, el partit renovador, el partit liderat per una persona que clama per la regeneració i contra els polítics professionals i que és una professional de la política des de fa 34 anys, ahir va abstenir-se en una votació al Congrés de Diputats per condemnar el franquisme. L’excusa és SEN-SA-CI-O-NAL: NO ACCEPTEN UNA CONDEMNA DECLARATIVA “QUE OBRI DEBATS HISTÒRICS I CICATRIUS”. Ah, per cert, el PP va votar no, amb la qual cosa Espanya és un país governat per un partit que dóna suport al franquisme i té representants institucionals que fan homenatges als nazis."

Article “Perquè ens cal un bon diari”, (només manca el darrer paràgraf, que no fa al cas), de Sebastià Alzamora, diari ARA, 23-5-2013:

“La directora de programació del Museu Jueu de Berlín, Cilly Kugelmann, manifestava la seva incomprensió pel fet que a Espanya, en segons quins cercles polítics i periodístics, sigui freqüent la comparació entre el nacionalisme català i el nazisme. Incomprensió, de fet, és una paraula massa tova: el que va dir la senyora Kugelmann és que aquesta mena de comparança li semblava “estúpida”, i també “una provocació molt simple i infantil”.

La directora Kugelmann també es formulava una pregunta. A saber: com és que a Espanya “s’utilitza el terme nazi, quan el nazisme no va ser un problema allà, em comptes de dir franquista, que seria l’acusació més pròpia”. Torna a tenir raó la senyora Kugelmann, però aquest fenomen té una explicació.

L’explicació té a veure amb el fet que el PP. Que és el partit de govern d’Espanya, s’ha negat sempre a condemnar el franquisme. Tret d’una declaració parlamentària amb la resta de grups del Congrés l’any 2002. Totalment protocol·lària i desmenjada, sobre l’aixecament militar del 1936, el principal partit d’Espanya sempre ha tirat pilotes fora quan es tracta de posar al seu lloc el dictador Franco i el seu règim. De fet, despús d’ahir mateix, el PP es va negar a la proposta d’Esquerra Plural de declarar el 18 de juliol dia de condemna del franquisme, amb el sempitern argument de no remenar ferides ni fantasmes. No tan sols això, sinó que, a Espanya, la Falange i el submón de la ultradreta es troben perfectament legalitzats. No tan sols això, sinó que l’infame Valle de los Caídos està com Franco el va deixar, i funciona com una mena d’atracció turística macabra. No tan sols això, sinó que alguns destacats dirigents de la política espanyola, tant del PP com del PSOE (Bono o Mayor Oreja), han dit amb la boca ben plena que, en temps del sàtrapa, no es vivia tan  malament. No tan sols això, sinó que existeix una Fundación Francisco Franco convenientment alimentada amb diners públics, i també un pseudosindicat anomenat Manos Limpias, que es va carregar un jutge estrella per haver tingut la pretensió d’obrir un procés contra els crims del franquisme.

En resum, que, a  Espanya, franquista no és cap insult perquè hi ha qui encara se’n considera, de franquista, i es queda tan ample. Per això, a l’hora de dir barbaritats, cal recórrer al referent del nazisme, que a Alemanya fa molts d’anys que es troba degudament condemnat per totes les forces democràtiques... “