Traducció d’un
article de Miquel Alberola publicat a El País el 23 jun 2013:
El PP
valencià torna a amenaçar amb la destral de guerra de l'aberració lingüística.
És cert que ho necessita per encobrir la pudor que desprèn, però, de fet, mai
la va enterrar, malgrat que es va representar un solemne funeral polític, la resplendent
làpida de la qual coneixem pel nom d'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però el
fèretre estava buit i en la tomba, com s'ha anat veient, solament jeia
l'esperança. Els populars valencians mai van combregar amb aquesta pantomima.
Ni tan sols Eduardo Zaplana, al què alguns (ell, entre uns altres) atribueixen
el mèrit d'haver tancat el delirant conflicte lingüístic. No va ser ni idea seua,
sinó un assumpte de Jordi Pujol i José María Aznar, que necessitava els vots de
CiU i un pacte de legislatura per a la seua pròpia estabilitat. Zaplana
solament va ser un manat, encara que va aprofitar l'instrument per al seu
interès, com a pessebre acadèmic de secessionistes en la liquidació d'Unió
Valenciana.
Mentrestant,
el partit no ha deixat d'afilar i brandar la destral. L'anticatalanisme és
l'única identitat que ha pogut desenvolupar la dreta valenciana, malgrat els
seus gairebé 20 anys en el poder i la seua aclaparadora successió de majories
absolutes, que li van posar en safata poder embastar una singularitat moderna
de si mateixa. En el primer moment de la Transició, UCD va tractar de cimentar
un discurs identitari allunyat del franquisme i proper a alguns postulats de
Joan Fuster (que no eren sinó els de la dreta culta de Teodoro Llorente o
Wenceslao Querol, fervents catalanistes a ulls de l'anticatalanisme feroç dels
epígons de Vicente Blasco Ibáñez). Però va renunciar després de constatar que
sense la dreta ultra franquista, que havia trobat en l'anticatalanisme polític
una fórmula magistral per blanquejar el seu negre passat, no podia aconseguir
la majoria electoral per influir en l'elaboració de l'Estatut.
Des
d'aquest moment, l'anticatalanisme ha estat el més eficaç aglutinant per evitar
o prevenir la seua disgregació i la seua infal·lible arma de destrucció electoral
contra l'adversari, però també la prova de la seua consagració a un pragmatisme
obscè que situa al partit per sobre dels interessos generals, els fonaments
científics, la legislació o la cultura amb tal d'aconseguir o mantenir el
poder. Sobre aquest patró, el PP ha substanciat una personalitat preponderada
per un sectarisme tan extrem com contraproduent, ja que ha actuat fins i tot en
detriment d'oportunes estratègies territorials o econòmiques en les quals calia
que valencians i catalans anaren de la mà.
Però
sobretot, aquesta obcecació s'ha ensanyat amb la cultura d'expressió valenciana
(o siga, no castellana), a la qual ha estigmatitzat, retallat i menyspreat
sistemàticament. Ni els escriptors ni el teatre han tingut la presència ni el
reconeixement que mereixien, ni la suggestiva eclosió de representants de la
cançó ha tingut cabuda, no ja en la Ràdio Televisió Valenciana, sinó en la
desproporcionada estructura de contenidors públics, sovint tan disponibles per
a esdeveniments de complexa digestió. Per no parlar dels clàssics com Raimon,
per a qui, criminalitzat i després d'anys d'exclusió del circuit públic, amb
prou feines hi ha ganyotes llastimoses, mentre l'Agència Tributària i el cas
Malaya desvetllen que l'ara consellera de Cultura, María José Català, va
contractar com a alcaldessa del seu poble a la Pantoja per 80.000 euros. Encara
que, clar, Raimon ni tan sols està imputat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada