DORIS LESSING A VALÈNCIA

Doris Lessing, Premi Nobel

Doris Lessing és el nom literari de Doris May Tayler, nascuda a Pèrsia el 1919, i morta a Londres el 2013, que va viure a l’Àfrica dels sis als trenta anys, i guanyà el Premi Nobel de Literatura l’any 2007.

Va ser feminista, anticolonialista, antisegregacionista, pacifista i marxista (açò darrer fins a l’any 1954).

Però a nosaltres ens interessa la seua relació ocasional amb València, que hem descobert gràcies a un original premi organitzat pel Born Centre Cultural de Barcelona (Born CC) que guardona els lectors atents. Esther Lucea, barcelonina, el va guanyar l’any passat, per detectat una graciosa confusió de Doris Lessing.

En una novel·la autobiogràfica: Walking in the Shade: Volume Two of My Autobiography 1949 to 1962, (traduïda i editada per Destino l’any 1998: Passejant per l'ombra: Segon volum de la meva autobiografia, 1949-1962) la premi Nobel conta un viatge que va fer de Gibraltar a Barcelona als anys cinquanta del segle passat, en el transcurs del qual, en alguna platja propera a València tingué un petit accident i el seu company la portà a un hospital, on quedà meravellada de sentir la llengua que parlaven els metges valencians.

Heus ací el fragment de la novel·la (a la pàgina 77):

«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»

Doris Lessing era una estrangera que desconeixia la llengua que parlem els valencians i va confodre-la amb el llatí!.

D'això han passat anys, han desaparegut aquelles platges idíl·liques, també han canviat moltes altres coses, però la ignorància, el desconeixement, i també la manipulació i la malícia, sobre la llengua que encara parlem, persisteixen al segle XXI.

CORAL ROMPUT, Vicent Andrés Estellés (1957)

                                         L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,

 d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,
 on jo voldria viure i escriure versos grisos,
 absolutament grisos, mentre es crema l’espígol
 damunt les quatre brases; una taula petita,
 damunt d’ella una manta, parets empaperades,
 un taulell un poc solt, i creure dolçament
 que Campoamor fou un poeta formidable,
 que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,
 i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
 i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
 que he d’escriure un poema en octaves reals
 i no com els poetes del dia, que no solen
 rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
 creure que és necessari escriure tots els versos
 ben aconsonantats i obeint certes lleis
 i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
 com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
 homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
 i dir que no, que això de que el valencià
 és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
 la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
 i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
 fer un any el llibret de versos d’una falla
 i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
 almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
 aconseguint Violes i Englantines i accéssits.
 Un món petit i tendre, positivament tendre,
 el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
 després el crucigrama, i demà si Déu vol.

de La clau que obri tots els panys

HIMNE AL FERRO-CARRIL

El ferrocarril  del Grau de València a Xàtiva arribà a aquesta ciutat el 20 de desembre del 1854, creat per una empresa dirigida pel Marquès de Campo. 

 Don Josep Campo, des de les pàgines de la premsa, havia convidat el poble valencià a anar debades a Xàtiva. El tren es va omplir de gom a gom de passatgers que feren una anada triomfal, en la qual no mancaven els vítols a Campo i al “ferrocarril de Campo”. L’arribada a l’estació xativina fou una apoteosi. Quan minvà una mica l’entusiasme, alguns expedicionaris preguntaren quina era la hora de tornar a la capital valenciana, però ningú no sabia res. I quan interrogaren al cap d’estació, aquest va respondre solament que per la vesprada hi havia un tren, però calia traure bitllet, perquè el convit ùnicament era per a l’anada, no per a la tornada...

Amb motiu de tan remarcable efemèride es va imprimir –i cal suposar que es repartí- un full en foli simpàticament tipografiat, amb la lletra de l’Himne al ferro-carril del Grau de València a Xàtiva que, per la seua gràcia popular, reproduïm ací:

DEL DICCIONARI PER A OCIOSOS

El Diccionari per a ociosos de Joan Fuster va ser publicat fa més de cinquanta anys. No per això ha perdut vigència, com li passava als meus comentaris, obsolets abans de veure la llum a causa d'una actualitat vertiginosa, sorprenent i cada vegada més esfereïdora.

Aquesta diminuta antologia inaugura un enfocament distint d'aquest blog, que de vegades serà més intemporal, i també inclourà referències literàries.

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SILENCI

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

SENYES D'IDENTITAT

Ací teniu un article que Enric Morera ha publicat recentment:

Les nostres senyes d’identitat estan a l’Estatut i la batalla que vol reprendre ara el delirant PP que ens toca patir –l’anomenada Batalla de València- està superada: les diferents sensibilitats identitàries que definien la societat valenciana durant la transició varen signar un armistici, varen acordar un conjunt de símbols, denominacions, himnes i banderes que ens podran agradar més o agradar menys, però en eixa nova guerra dels símbols i de les senyes d’identitat que miserablement el PP tracta de reobrir no ens trobaran. Ja poden provocar-nos, ja poden fer-nos reptes, però si creuen que caurem en el trist parany que se li acaba d’ocórrer al nostre patètic president per accident, està molt equivocat. El teatret dels símbols els ha funcionat prou bé durant alguns anys, però en la denúncia del desastre econòmic, cívic, cultural, financer, sanitari, educatiu o mediambiental que ens ha provocat el seu mal govern de fa 20 anys ja tenim prou faena i no perdrem el temps en eixes trampes que ja coneixem massa bé i fan molta pudor.

A l’insolent PP valencià sembla que de sobte li ha entrat una preocupació sospitosament urgent per algunes festes populars més o menys discutibles, el nom de la nostra llengua i altres qüestions que diuen que els lleven la son. El PP -desbaratat i en estat de descomposició per tants casos de corrupció, deute públic, tancament de RTVV i altres escàndols- va directament cap a l’abisme, de manera que no els ajudarem a salvar-se del ridícul patètic que estan fent i no entrarem en la broma que ens proposa per molta transcendència que pretenguen donar a este fals debat.

Les nostres senyes d’identitat sí que són històriques i ben fonamentades, i estan compartides per la majoria de la societat valenciana entre Vinaròs i Oriola. Ni ens les descobrirà un PP avergonyit de ser valencià ni consentirem que es pose al davant en la seua reivindicació.

Les nostres senyes d’identitat han estat la capacitat creativa, la laboriositat i la iniciativa pròpia. Durant segles els valencians hem estat vists com a emprenedors, visionaris, avançats al seu temps, honrats i també –per què no?- amics de la festa compartida, lúdics i bons vivants. Fruit d’este esperit d’independència personal i alhora de capacitat de compartir objectius, de sumar esforços i d’afrontar reptes ambiciosos és la transformació que hem fet del nostre territori al llarg dels segles. No teníem aigua i l’hem duta d’on n’hi havia de sobra. I quan n’hi havia poca hem sabut repartir-la amb justícia. No teníem prou terra per al conreu i hem transformat aiguamolls insalubres en camps ben productius. I allà on hi havia muntanyes pedregoses hem creat bancals impossibles. I vàrem transformar el secà en horta de tres collites, i on hi havia oliveres o garroferes plantàrem tarongers i ara altres arbres més productius. I hem creat indústries punteres en llocs insòlits, perquè hem sabut domar barrancs i rius per a generar l’energia que ha mogut telers i molins. Durant moltes dècades, sí, els valencians hem tingut unes senyes d’identitat molt clares, molt definitòries i compartides: teníem una agricultura diversificada i que generava una riquesa importantíssima. Teníem unes indústries de dalt a baix del nostre país com ara el calcer, el joguet, el tèxtil, la pirotècnia, el moble..., que eren l’enveja del món. I unes institucions financeres pròpies sanejades i al servici de la societat valenciana. I una societat civil molt activa i compromesa, arrelada als nostres pobles, des de les bandes de música a les entitats culturals que han mantingut la flama de la defensa de la nostra llengua en un entorn gens favorable. I un batalló de creadors genials en els camps del teatre, la música, la literatura, la pintura i tota la resta d’arts.

Estes han estat les nostres senyes d’identitat, allò que ens ha permés sentir-nos orgullosos del poble que som. Estos són els colors de la nostra bandera. Estes són les notes i els versos del nostre himne... i no el grapat de despropòsits que ara promou un desesperat PP, que té com a les seues senyes d’identitat el mal govern i la corrupció. Ens volien posar en el mapa del món i bé que ho han aconseguit. Efectivament, en dèficit públic, atur, desigualtat social, infraestructures inútils, tancament de mitjans públics, fracàs escolar, creixement urbanístic desordenat, esdeveniments fallits, habitatges buits, àgores fantasmagòriques, desaparició de teixit productiu, desaparició de bancs i caixes pròpies, alts càrrecs implicats en casos de corrupció... en això sí que ens han fet destacar. A tot el món coneixen l’insultant cas de l’aeroport sense avions de Castelló i el despropòsit del circuit urbà de Fórmula 1, els sobrecostos de la Ciutat de les Ciències i les coves de lladres de la Ciutat de la Llum, Terra Mítica o el Palau de les Arts. Això sí que són senyes d’identitat, inequívoques: les senyes que identifiquen la manera de governar el nostre país del Partit Popular des de fa 20 anys.

LA GENERALITAT VALENCIANA DEL PP A L’AVANTGUARDA DE LA CULTURA

La Generalitat valenciana, en la seua marxa irrefrenable per augmentar i millorar l’ofrena de noves glòries, ha decidit molt encertadament recolzar al màxim les noves teories científiques, continuant a l’avantguarda de la cultura i de tot allò que calga per mantindre la fama mundial,  aconseguida amb tant d’esforç econòmic, moral i espiritual.

Ara descansa en pau, perquè després d’innombrables esforços d’investigació per tal de netejar, fixar i donar esplendor, ha aconseguit bandejar els errors i falsedats de la taula de multiplicar, per a adequar-la a la manera popular de fer els càlculs que, des de temps immemorials, practica el nostre benvolgut i únic poble.

Gràcies als esforços culturals i avantguardistes de la Generalitat de la Comunitat Valenciana (la qual, com queda dit, després d’açò ja pot descansar en pau) tenim una nova, i des d’ara única, inamovible i veritable, taula de multiplicar, amb la qual tot lo poble multiplicarà ben multiplicat, i no com abans.

Heus-la ací:

P.D. Hi ha previstes certes sancions per a aquells traïdors que no en facen ús, que van des de les multes pecuniàries a la incineració pública. 

CONTRA 9-N, 12-O

CONTRA EL 9 DE NOVEMBRE, EL 12 D'OCTUBRE:

SANTIAGO, DOÑA RITA Y CIERRA,

ESPAÑA ETERNA! (*)

(*) Adaptació, que ve al cas, dels crits Santiago y cierra, España, que usaven els espanyols per a iniciar els atacs des de la batalla de les Navas de Tolosa. Fa referència a la demanda de protecció a Santiago Matamoros i a l'aproximació a l'enemic.