 |
| Doris Lessing, Premi Nobel |
Doris Lessing és el nom literari de Doris May Tayler, nascuda a Pèrsia el 1919, i morta a Londres el 2013, que va viure a l’Àfrica dels sis als trenta anys, i guanyà el Premi Nobel de Literatura l’any 2007.
Va ser feminista, anticolonialista, antisegregacionista, pacifista i marxista (açò darrer fins a l’any 1954).
Però a nosaltres ens interessa la seua relació ocasional amb València, que hem descobert gràcies a un original premi organitzat pel Born Centre Cultural de Barcelona (Born CC) que guardona els lectors atents. Esther Lucea, barcelonina, el va guanyar l’any passat, per detectat una graciosa confusió de Doris Lessing.
En una novel·la autobiogràfica: Walking in the Shade: Volume Two of My Autobiography 1949 to 1962, (traduïda i editada per Destino l’any 1998: Passejant per l'ombra: Segon volum de la meva autobiografia, 1949-1962) la premi Nobel conta un viatge que va fer de Gibraltar a Barcelona als anys cinquanta del segle passat, en el transcurs del qual, en alguna platja propera a València tingué un petit accident i el seu company la portà a un hospital, on quedà meravellada de sentir la llengua que parlaven els metges valencians.
Heus ací el fragment de la novel·la (a la pàgina 77):
«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»
Doris Lessing era una estrangera que desconeixia la llengua que parlem els valencians i va confodre-la amb el llatí!.
D'això han passat anys, han desaparegut aquelles platges idíl·liques, també han canviat moltes altres coses, però la ignorància, el desconeixement, i també la manipulació i la malícia, sobre la llengua que encara parlem, persisteixen al segle XXI.
Va ser feminista, anticolonialista, antisegregacionista, pacifista i marxista (açò darrer fins a l’any 1954).
Però a nosaltres ens interessa la seua relació ocasional amb València, que hem descobert gràcies a un original premi organitzat pel Born Centre Cultural de Barcelona (Born CC) que guardona els lectors atents. Esther Lucea, barcelonina, el va guanyar l’any passat, per detectat una graciosa confusió de Doris Lessing.
En una novel·la autobiogràfica: Walking in the Shade: Volume Two of My Autobiography 1949 to 1962, (traduïda i editada per Destino l’any 1998: Passejant per l'ombra: Segon volum de la meva autobiografia, 1949-1962) la premi Nobel conta un viatge que va fer de Gibraltar a Barcelona als anys cinquanta del segle passat, en el transcurs del qual, en alguna platja propera a València tingué un petit accident i el seu company la portà a un hospital, on quedà meravellada de sentir la llengua que parlaven els metges valencians.
Heus ací el fragment de la novel·la (a la pàgina 77):
«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»
Doris Lessing era una estrangera que desconeixia la llengua que parlem els valencians i va confodre-la amb el llatí!.
D'això han passat anys, han desaparegut aquelles platges idíl·liques, també han canviat moltes altres coses, però la ignorància, el desconeixement, i també la manipulació i la malícia, sobre la llengua que encara parlem, persisteixen al segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada