Aquests són el títol i subtítol d’un llibre
publicat per l’editorial L’Estel, de València, l’any 1975. Una reelaboració de
narracions publicades anteriorment, pels anys cinquanta, pel seu autor, Jordi
Valor i Serra, alcoià, nascut el 12 d’octubre del 1908 i mort el 30 de setembre
de 1984.
Ens hem permés copiar alguns fragments de la titulada “Pasqua de Resurrecció”:
Ens hem permés copiar alguns fragments de la titulada “Pasqua de Resurrecció”:
En el riuet de Moia trobaren un grapat de patrulles, carregats tots amb els
típics arreus de la pinyata: cistelles, sarnatxos, taladins, bóta i guitarra.
El sol, que eixia en aquells moments pels llunyans cims de l’Aitana, banyava de
gloriosa porpra les cares rosades i alegres dels pinyaters. I les colles que
pujaven darrere començaren a cantar la vella cançó de:
Serra
de Mariola,
tota
a floretes,
on
van les socarrades
a
fer botgetes
omplint-se així de veus matinals tota la serra, des de la font de la Uixola fins a la porta de
l’ermita de Sant Cristòfol que domina la comarca.
Allà al fons es veia Alcoi, una mica emboirat per l’alè càlid del respirall
nocturn de més de quaranta mil ànimes.
Mentre que quatre xicotes, germanes o promeses dels companys, que havien
arribat darrere, preparaven l’almorzar damunt del guaret d’un bancal entre
penyes, s’encaminaren la colla de jovençols cap a l’era, on un rogle de gent
feia pressentir una discussió interessant.
-¿Qui és, xe? ¿Què hi ha? –preguntà un.
-El tio Bamba que està barallant-se amb dos botiguers que han portat un
gramòfon -digué un altre eixint del rogle-. Sempre en té de les seues.
El tio Bamba era el mestre de la guitarra: un vellet de més de seixanta
anys, que a pesar de portar-los de càrrega en un seguit treball d’obrer, no es
deixava cap festeta campestre sense acudir amb la seua guitarra, famosa i
d’allò milloret que es feia a València fa cent anys, puix que l’heretà del seu
avi, que la portà a Alcoi en una diligència de sis cavalls i tres majorals en
el temps de la guerra dels francesos. El tio Bamba, a la
Font Roja
-Està molt bé, tio Bamba -contestà u del botiguers-; però
vosté no ens pot privar que toquem el gramòfon... Cadascú és lliure!...
-Jo no puc privar-vos-ho; però si m’arriba el soroll a l’orella, sí que puc
arrear una cantalada i partir pel mig eixe això indecent.
Tots es quedaren parats. Els del gramòfon marmolejaven entre dents paraules
que no serien gens de favor per al noble vell; però aquest, no fent cas, agafà
la guitarra i començà a cantar amb fruïció:
Esta
nit he dormit bé;
m’he
gitat en la pallissa:
les
rates m’han rosegat
el
faldó de la camisa.
La gent s’escampà rient per la serra. Els del caixó indecent se quedaren
mirant amb rancúnia el vellet, que, en notar-ho, els desafià amb una graciosa
carassa i cantà una altra cobla:
Ma
mare m’envia a escola
amb
un llibre sense tapes:
a
la primera lliçó,
tira
pallús, que m’estaque!
I després una altra, mirant la frontera muntanya de Sant Antoni:
Sant
Antoni i Sant Cristòfol
es
miren i es van rient,
i
se diuen l’un a l’altre:
¡Quina
vida que ens mamem!...
La gent rigué de nou i per fi els balladors del gramòfon se n’anaren allà
lluny a la trasposta d’una lloma, camí dels Baradellos.
Està simpàtic.
ResponEliminaCosetes populars, potser ja massa antigues, però que són una part de les nostres arrels.
Elimina