Josep Lluís Bausset i Ciscar, nascut el 19 d’agost de 1910, va ser farmacèutic, llicenciat en ciències químiques i practicant de medicina i cirurgia. El 1932, com a membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, Bausset es va adherir a la signatura de les Normes de Castelló, que consagraven la unitat de la llengua. Va ser empresonat després de la guerra.
Durant el llarg franquisme, a més del seu treball com a professor d’institut, Bausset feia classes de valencià, de nit, per als adults que volien aprendre la nostra llengua. Amic de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre altres, va ser un activista incansable per la recuperació de la democràcia, la dignitat i les llibertats nacionals del seu poble. Per això, Joan Fuster, en un article de 1984 escrivia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”.
En els últims anys de la seua vida va ser objecte de nombrosos homenatges en reconeixement de la seua lluita pel redreçament nacional del País Valencià i de la llengua catalana. Bausset va morir el 3 de juny de 2012, a l’Alcúdia, amb gairebé 102 anys d’edat.
Tinc a les mans una novel·leta seua, Diari inacabat de guerra, a la primera pàgina hi ha la dedicatòria de l'autor: Al senyor Vicent Mateo que ha tingut desig de què amablement li dedique aquest llibre el dia 27 de febrer de l’any 2010. Entre les seues pàgines, com a record, conserve el fullet informatiu de l’homenatge pel seu 100 aniversari, que se li va retre el mateix dia a València.
A manera d'un altre homenatge, i ben humil, copie un parell de pàgines de la novel·leta que em va dedicar:
“D’aquella època recorde especialment una persona. Era una peixatera d’uns trenta-cinc o quaranta anys, vídua, fresca, sense fills, i amb una llengua com una destral. Pura no era massa alta ni massa bonica, però era ferma i atractiva. Solia portar les mànegues arromangades i per l’escot deixava veure el naixement dels pits. En principi em semblava estrany, perquè contrastava amb el rigor obsessiu de la resta de dones. Al poble, quan feinejaven per casa, encara podies veure’n alguna un poc despitralada, però a València no n’havia vista cap que no anara com una senyora,tapada fins al collet. Tenia la parada davant de la farmàcia. Era cosa de veure com atenia la clientela i com tractava les senyores, encara que se li notava que en les seues afalagadores paraules hi havia un punt de ironia. Em semblava que se sentia més bona femella que aquelles flors d’estufa, i tenia tota la raó. Jo passava pel costat de la parada al matí quan anava a la farmàcia i quan m’enviaven a fer alguna comanda. Ramon em va dir que s’havia interessat per mi, i un dia que me n’anava a dinar prompte, li va caure una pesseta –jo diria que la va deixar caure. Rodant, la moneda va venir als meus peus i la vaig plegar. Sense mirar-la, li la vaig allargar, i ella digué amb un punt de coqueteria:
- Gràcies, trempat. Ets un cromo.
Em vaig fer com una rosella. Des d’aquell dia la saludava sempre amb cordialitat. Quan venia a la farmàcia per comprar una aspirina deia invariablement que tenia cremor, encara que de vegades en lloc de dir que tenia cremor dei que tenia ardor. Pepe sempre li deia, amb un somriure sorneguer:
-Ho comprenc, Pura, ho comprenc.
Però un dia, en lloc de contestar-li allò, va dir:
-Jo sé la medecina que et fa falta, Pureta.
-Done-li-la a Blai –Contestà Pura.
-A Blai li agrada més l’aigua tèrbola i beneïda que hi ha a l’entrada de l’església.
Vaig entendre perfectament aquell joc ambigu, i no em fer falta aclarir res amb Pepe. Com fins aleshores havia fet. Els dos miràvem Pura mentre eixia.
-Com són les xicotes del Grau! –digué Pepe.
-Vosté deu conèixer-les bé. Perquè també és d’allí.
-No senyor, jo sóc del Cabanyal! No s’ha de confondre! Tots pensen que el Grau, el Cabanyal i el Canyamelar són el mateix, perquè estan a la vora de la mar. Però ni pensar-ho! Els del Canyamelar són xoros i els del Cabanyal som llanuts. Els llanuts no volem saber res dels xoros ni dels grauers. I encara hi ha un indret que quasi ningú coneix, el Cap de França, els habitants del qual són els muts.
-Perquè els muts?
-Perquè no tenen campanar.
Jo no entenia res i Pepe m’explicà que les campanes de les parròquies també portaven la seua guerra particular. Les del Canyamelar feien: “Vin-gau, vin-gau, co-en-tes del Grau”; les del Cabanyal afegien: “Vo-leu peix, vo-leu peix?”, i les del Grau contestaven: “No en vo-lem, no en vo-lem”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada