LA DEPRESSIÓ DE L'EXCEL

Açò és l’extracte d’un article més extens publicat per PAUL KRUGMAN: 

“La depressió de l'Excel

Pot un error en un full de càlcul haver destruït gairebé per complet l'economia d'Occident?

Va ser un error de codificació d'Excel el que va destruir les economies del món occidental? Aquesta és la història fins avui: a principis de 2010, dos economistes d'Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, van divulgar un article, Growth in a time of debt (Creixement en una època d'endeutament), que pretenia identificar un llindar crític, un punt d'inflexió, per al deute públic. Una vegada que el deute supera el 90% del producte interior brut, afirmaven, el creixement econòmic cau en picat.

L'article es va publicar just després que Grècia entrés en crisi i apel·lava directament al desig de molts funcionaris de virar de l'estímul a l'austeritat. En conseqüència, l'article es va fer famós immediatament; segurament era, i és, l'anàlisi econòmica més influent dels últims anys.

Un editorial de The Washington Post de principis d'aquest any advertia contra una possible baixada de la guàrdia en el front del dèficit perquè estem “perillosament prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible”. Fixeu-vos- en l'expressió: “els economistes”, no “alguns economistes”, i no diguem ja “alguns economistes, als quals contradiuen enèrgicament uns altres amb credencials igual de bones”, que és la realitat.

Només publicar-se l'article, molts economistes van assenyalar que una correlació negativa entre el deute i el comportament econòmic no significava necessàriament que el deute elevat fos la causa d'un creixement lent. Podria ocórrer perfectament el contrari, i que el mal comportament econòmic conduís a un deute elevat.

El que realment importa és la manera en què es va interpretar el treball de Reinhart i Rogoff: els entusiastes de l'austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d'inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública, fins i tot amb un atur elevadíssim.

Finalment, però, quedà clar que Reinhart i Rogoff havien comés alguns errors de codificació d'Excel. Si corregim aquests errors i rareses, obtenim el que altres investigadors han descobert: certa correlació entre el deute elevat i el creixement lent, sense res que indique quin d'ells causa què, però sense rastre algun d'aquest llindar del 90%.

  

Per això hem de situar el fiasco de Reinhart i Rogoff en el context més ampli de l'obsessió per l'austeritat: l’ evidentment intens desig dels legisladors, polítics i experts de tot el món occidental de donar l'esquena als aturats i, en canvi, usar la crisi econòmica com a excusa per reduir dràsticament els programes socials.

El que posa de manifest l'assumpte de Reinhart i Rogoff és la mesura en què se'ns ha venut l'austeritat amb pretextos falsos. Durant tres anys, el gir cap a l'austeritat se'ns ha presentat no com una opció sinó com una necessitat. Les investigacions econòmiques, insisteixen els defensors de l'austeritat, han demostrat que succeeixen coses terribles una vegada que el deute supera el 90% del PIB. Però les investigacions econòmiques no han demostrat tal cosa; un parell d'economistes van fer aquesta afirmació, mentre que molts altres no van estar d'acord. Els responsables polítics van abandonar als aturats i van prendre el camí de l'austeritat perquè van voler, no perquè havien de fer-ho.

Servirà d'alguna cosa que s'haja fet caure a Reinhart i Rogoff del seu pedestal? M'agradaria pensar que sí. Però preveig que els sospitosos habituals simplement trobaran alguna altra anàlisi econòmica qüestionable que canonitzar, i la depressió no acabarà mai.”

El text complet, publicat pel diari EL PAÍS, el trobareu ací:

http://economia.elpais.com/economia/2013/04/19/actualidad/1366398440_370422.html

NAZISME?

A mi em feia gràcia veure la senyora Cospedal desfilant per Toledo amb teja y mantilla el dia del Corpus (sembla que per a l’església viu en pecat i el seu regne no era d’aquell món).

No era d’aquell món i cada volta és menys d’aquest; la simuladora de contractes en diferit demostra el seu progressiu allunyament de la realitat. Jo ho puc entendre, perquè no debades ella és, de manera genuïna, membre de la “classe política”, eixa casta que viu, no “per a la”, sinó “de la”, política, eixa casta que no dimiteix mai perquè se li acabaria el “xorro”.

Per tal de deixar les coses al seu lloc, ella va abandonar la seua torre i participà en un debat promogut pel seu partit, fet en un bar, el terreny de la gent del carrer, on parlaren sobre la pèrdua de confiança dels ciutadans en la política. Ella i els qui l’acompanyaven encara no han descobert que els ciutadans han perdut la confiança, sobre tot, en els polítics del seu partit, que dóna l’esquena sistemàticament a les demandes populars (en el bon sentit, no en el nominal).

En la seua baixada a peu de carrer es va mostrar sorpresa, perplexa i ofesa per certes actituds de ciutadans que han pitjat l’accelerador i funcionen a massa revolucions, cosa que, evidentment, no es pot consentir.

Ella ha dit de l’escratx que reflecteix “un esperit totalitari i sectari”, que “tot perd el sentit quan s’exerceix la violència per a aconseguir-ho”, que volen “violentar el vot”. És a dir, igual que al seu partit: ¿què ha fet sinó des que començà a governar? “violentar el vot” dipositat pels seus votants, aplicant programes contraris als que prometia, mentir i enganyar cada volta que feien declaracions.

Com el seu va ser el partit “més votat” ella considera que ha obtingut una patent per fer i desfer, sense parar-se a pensar que són més els que no els van votar; que cal governar per a tots, aquells que els votaren i aquells que no ho van fer (açò, deixant de banda consideracions sobre la tupinada legalitzada del sistema electoral). En el fons utilitza la democràcia com si fos un arma per a desqualificar i destruir els opositors, considerats enemics.

No contenta amb açò, va dir que l’escratx és “NAZISME PUR”!

Aquesta és una qualificació que utilitzen, alegrement i espontània, els “demòcrates” de curta volada, els hereus i els nostàlgics del franquisme, i ho fan tant, que se l’haurien de fer mirar pel psicoanalista.

Jo mateix, erigit provisionalment en psicoanalista amateur, i emulant el poeta, acabaré replicant, a la Cospedala i a la resta de la basca que vol criminalitzar a tort i a dret:

                                                                                   NAZISME SOU VOS!

COHERÈNCIA, CAVALLERS, COHERÈNCIA!

No fa molts dies que les N.G. (o allò que siguen) han llançat a Castelló una campanya sota el lema “Me quieren adoctrinar”. Perquè introduir comentaris de política en les classes excedeix el dret constitucional a la llibertat de càtedra.

La campanya consisteix en recollir denúncies anònimes dels alumnes de secundària contra els docents que adoctrinaren o adoctrinasen, i després de comprovar-les (quin detall! –però no diuen com) traslladar-les a la conselleria.

Segons la campanya, cal denunciar els professors malvats que expressen opinions polítiques davant els seus alumnes, per evitar que influesquen en ells.

Coses que no es poden consentir són, per exemple:

Que un professor faça crítiques a la reforma educativa (Llei de Millora de la Qualitat Educativa, Lomce)

Que critique les retallades.

Que faça crítiques i es riga de l'aeroport sense avions de Castelló.

Que incite els seus alumnes per fer que vagen a la vaga.

Etc. etc.

Sí senyor, humilment propose que tots els professors seguesquen els modèlics criteris ANTI ADOCTRINAMENT de la professora de Periodisme de la Universitat CEU Cardenal Herrera de València. Els seus estudiants estan encantats amb els continguts que imparteix, vejau alguns exemples de la seua docència anti adoctrinament:

Que les dones maltractades no han de separar-se perquè això és amor; encara que el teu marit et siga infidel, la veritable prova d'amor és seguir estimant-lo amb llàgrimes als ulls, com Jesús plorava en la creu.

Que l'avortament, en el cas de violació, no és tolerable, perquè malgrat el fet terrible de la violació treus alguna cosa bona, un fill, que és un do de Déu.

Que l'homosexualitat es pot "reconduir".

Etc. etc.

A veure si els “adoctrinadores” s’hi apliquen, prenen model i abandonen els seus vicis antisocials!

HABEMUS PAPAM

Mira que bé, i quina alegria!

Conforme anem coneixent més detalls de la seua "vida i miracles", entenem que l'Esperit Sant haja triat aquesta vegada l'únic "candidat progressista" que quedava  per a dirigir amb ma ferma la nau de Pere.

Ben prompte anirem sabent fins on arriba el "progressisme" de Francesc I i, per tant, el de l'Esperit Sant.

Per altra banda, donada la proverbial humilitat de l'ara ja ex-cardenal, que li ha fet triar el nom de Francesc I(1), en homenatge al Sant d'Asís, suposem que no li sabrà mal que alguns valencians eixerits, per a donar-li un tracte més humà i pròxim, puguen dir-li "Paquito, el Xocolatero".

Hala! i ara a endreçar el Vaticà, que tindrà feina.

(1)He de confessar que a mi aquest nom em sembla d'emperador, no de papa.

PAPÀ PP

Estic entendrit: he constatat com cuida, acarona i protegeix el gran PAPÀ PP els seus afillats: mentre no es demostre el contrari, tots són bons, decents, honorables i dignes, i com a tals cal tractar-los, per això el sr. Rus, amb el seu esperit de família ha declarat que “no li dirà a un company innocent: ja t’apanyaràs”. Ell es preocupa molt en sentir parlar de corrupció, però té molt clar que "un imputat no és un condemnat, i mentre ell siga al partit, un imputat és un company més i un lladre és un lladre, al qual cal fer fora". 

Trobe molt lògic que pense així, perquè si PAPÀ PP fes fora la camarilla dels només sospitosos, encara no declarats fermament com a lladres, igual la colla restant cabria en un taxi? 

Poc més o manco diu el diputat sr. Ballester: PAPÀ PP “hauria de donar acolliment i afecte als imputats, que s’ho estan passant malament, perquè a la fiscalia se li’n va la mà de vegades”. 

També té lògica. Com ell diu, no tots els casos són iguals, no és el mateix "algú que no tenia ni caseta d’estiu i després té cavalls i col·lecciona art", que un altre que "té una casa normaleta, sense cavalls ni un Jaguar a la porta, i a més amb fills a l’atur..." Serà que per a PAPÀ PP,   els afillats poden disposar dels diners públics com vulguen, sempre que no siguen per al lucre personal directe? 

Aquest sr. Ballester és molt sensible i fa un ús correcte, suggeridor i adequat del llenguatge,  les seues frases són perles fines, ací teniu un parell d’exemples “A Camps el van fer corrupte com a Wojtyla el van fer Papa”, i “La història farà justícia a l‘ex president Camps”. 

I tant que li farà justícia!

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS "TORNA" A VALÈNCIA

Un article de Pilar Almenar publicat al diari El País del diumenge dia 27 informa sobre els passejos guiats per València que ha organitzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L'itinerari ha estat dissenyat per la néta del poeta de Burjassot com a projecte de finalització de màster, ací teniu el seu contingut:

Des de lluny, semblava un grup de 60 turistes que passejaven un dissabte al matí. Des d'a prop, la cosa canviava. ""Ací em pariren i ací estic. Ací treballe i done besos. Ací agonitze i ací em ric", llegia ahir un dels assistents pujat a un banc a la Plaça de la Reina. Eren voluntaris d'Escola Valenciana i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que recorrien la ciutat amb aprenentes, turistes i curiosos. Estaven coneixent "La València de Vicent Andrés Estellés" (1924-1993), un itinerari dissenyat per la néta del poeta de Burjassot, 20 anys després de la seua defunció, en el qual es llegien els seus poemes, s'explicaven anècdotes i es repassava la història de racons de la ciutat que poden quedar ocults al pasejant.

"L'objectiu d'aquest passeig és donar a conèixer València segons la mirada d'Estellés. Els llocs on va ser amb la seua dona i com van conèixer ells la ciutat", compta Ferran López, historiador i guia del grup. A més, és una manera d'apropar el valencià als ciutadans, perquè són els participants els qui llegeixen els poemes.

Isabel Anyó en una parada del recorregut, a la plaça del Mercat. Jo també estic llegint

"Quan Estellés va batejar la seua filla en la pica de Sant Vicent va demanar batejar-la en valencià. Però el capellà era sevillà. Llavors Estellés li va traduir el que havia de dir i el capellà anava repetint com podia el que va entendre de la traducció", explicava Ferran davant de l'Església de Sant Esteve. "Anys després li va dir a la seua filla: 'tu potser que no estigues batejada'", va afegir entre els riures dels assistents

.

L'itinerari del passeig és el projecte de finalització de màster d'Isabel Anyó Andrés, la néta del poeta, que va voler recuperar l'obra del seu avi localitzant-la en els punts de la ciutat que se citen en els poemes. El mercat central, els banys de l'Almirall, l'Almodí, l'Almoina... fins al Convent del Carme en el qual es visita una exposició commemorativa de l'Any Estellés. "Ha estat bonic però dur perquè el meu avi va morir quan jo era molt petita. Ara he vist imatges i he entrevistat a la meua mare i al meu oncle per abastar-ho tot", explica Isabel Anyó davant dels panells amb fotografies. Les activitats són gratuïtes i l'exposició romandrà oberta fins al 17 de febrer.

RICKY ROUCO

 A la nòmina dels addictes al ranci i pudent nacional catolicismo dels que con Franco vivian mejor, i con Rajoy siguen viviendo bien, cal afegir un il·lustre i pintoresc personatge: ROUCO VARELA, que acaba de pontificar que Déu exigeix, per damunt de les lleis i dels homes, que els pares exercesquen l'inalienable dret de triar en quina llengua han de ser educats els seus fills, sobretot si és en un col·legi confessional catòlic subvencionat per l'estat, per tal que l'església puga fer caixa.

Aquest senyor, que cobra de l'estat, és a dir, i entre altres, de tu i de mi, ens insulta i ofén la nostra sensibilitat en obligar-nos a complir les normes que ell diu que dicta el seu déu (un entre tants)

Perquè no té la decència de tornar els diners dels súbdits (abans ciutadans) que no pensen com ell i que som molts més dels que ells volen i diuen?

Perquè es pronuncia sobre qüestions civils, alienes a la seua suposada (i evidentment falsa) dedicació religiosa?

Perquè veu la palla en l'ull aliè i no la biga en el propi? perquè l'importa més la llengua vehicular de l'educació que la falta de caritat amb un immigrant sense documentació?

No content amb la llei d'adoctrinament i deseducació que li han preparat d'acord amb les seues dèries i manies, encara envaeix una volta més el camp d'allò civil, perquè no concep una altra cosa que la gen uniformada, vol fer-nos desfilar a tots, como un solo hombre, pel  camí que ens duga por el imperio hacia Dios, fins i tot en contra de la nostra voluntat.

En la seua orgullosa obcecació és l'únic possessor de la veritat, i carregat de bones intencions (això ens fa creure) malda per dur-nos al seu cel, que per a molts de nosaltres és un infern, l'infern d'un poder que vol ser immens i sobrehumà, que vol dirigir i administrar les vides alienes (butxaques incloses) i decidir què hem de fer a cada moment de la nostra existència. Ell es creu en el dret de premiar o condemnar les accions humanes segons el seu irracional decàleg.

Però és tan selectiu, que les seues intencions i els seus actes puden de lluny i es descobreixen fàcilment. S'ha pronunciat sobre allò que teòricament no hauria d'importar-li, però no ho ha fet per a condemnar les intencions del Ministre de Justícia (o d'allò que siga) que farà culpable i condemnarà per llei (ara humana, que no divina) tot aquell que exercesca qualsevol acte caritatiu a favor d'un immigrant sense papers. 

Raó tenia Crist quan va dir que ell no era d'aquest món, del món que forma part Ricky Rouco, un lluitador que boxeja durament, insistentment, en contra  dels drets civils i de la felicitat de molts humans.