Com
més va, més tinc aquesta sensació, i no és gens agradable de reviure-la després
de tants anys.
He
pogut comprovar les amenaces i advertències a tot aquell que no es mostre sumís
creuant pels semàfors en el moment previst, tot respectant la legalitat vigent.
Pena de presó serà el seu càstig. Pena de presó també per a aquells que
utilitzant moderns aparells convoquen reunions no autoritzades de persones, en
un nombre encara per determinar.
He
comprovat l’eficàcia dels cossos de l’estat, l’entusiasme i ardor que mostren en
el compliment estricte i diligent de les ordres rebudes per garantir la
convivència ciutadana, facilitant per damunt de tot i a qualsevol preu el pas, ordenat
i cadenciós, de vehicles i transeünts que han de culminar les seues obligacions
quotidianes (aquells que no siguen aturats, clar)
També
he sentit com un propagandista que exerceix de periodista despreciava tots els manifestants
que no són de la seua corda, oposant-los la mayoría
silenciosa, que eixa sí que és com cal, i no causa problemes.
He
comprovat amb els meus ulls l’estupidesa que van perpetrar els edils amants dels
trons de bac i de la traca que es creien molt llestos organitzant-ne una al
lloc i hora inadequats, posant en perill la vida dels pacífics ciutadans; tot açò
per tal de no veure que en la seua plaça se
incumplen las ordenanzas.
He
sentit com un ministre deia que el govern procediria a la modificación de la estructura de la imposición en España (és a dir,
apujar l’I.V.A....)
He
vist a la televisió una roda de premsa per a explicar la campanya per a explicar
les reformes que fa el govern del PP cada divendres, siga o no el de dolors (que
sí que és). Una senyora molt elegant digué que aquesta campanya la faran en
totes les provincias de España,
perquè el Gobierno de España va a
explicar a España y los españoles las
reformas. Acte seguit ha passat un rato elogiant
algú, sembla que era el Cid Campeador.
He observat que abans de fer les contundents afirmacions que té per costum, un
lleuger parpelleig, una rápida desviació de la mirada o una alenada més intensa
posava en evidència que ja li costa a ella mateixa de creure el seu propi
discurs, que ja ha de fer esforços perquè el personal comulgue amb les rodes de
molí de les seues mentides habituals.
Tot
açò és per a mi un déjà vu: Les mentides, els eufemismes, el fet de no anomenar
les coses pel seu nom, les provincias,
la mayoría silenciosa, les reuniones no autorizadas, els cuerpos represivos, la ley de orden público, etc. etc.
Només
els falta ÉL.
Seran
capaços de ressucitar-lo?
Un indignat més
