DÉJÀ VU

Com més va, més tinc aquesta sensació, i no és gens agradable de reviure-la després de tants anys.

He pogut comprovar les amenaces i advertències a tot aquell que no es mostre sumís creuant pels semàfors en el moment previst, tot respectant la legalitat vigent. Pena de presó serà el seu càstig. Pena de presó també per a aquells que utilitzant moderns aparells convoquen reunions no autoritzades de persones, en un nombre encara per determinar.

He comprovat l’eficàcia dels cossos de l’estat, l’entusiasme i ardor que mostren en el compliment estricte i diligent de les ordres rebudes per garantir la convivència ciutadana, facilitant per damunt de tot i a qualsevol preu el pas, ordenat i cadenciós, de vehicles i transeünts que han de culminar les seues obligacions quotidianes (aquells que no siguen aturats, clar)

També he sentit com un propagandista que exerceix de periodista despreciava tots els manifestants que no són de la seua corda, oposant-los la mayoría silenciosa, que eixa sí que és com cal, i no causa problemes.

He comprovat amb els meus ulls l’estupidesa que van perpetrar els edils amants dels trons de bac i de la traca que es creien molt llestos organitzant-ne una al lloc i hora inadequats, posant en perill la vida dels pacífics ciutadans; tot açò per tal de no veure que en la seua plaça se incumplen las ordenanzas.

He sentit com un ministre deia que el govern procediria a la modificación de la estructura de la imposición en España (és a dir, apujar l’I.V.A....)

He vist a la televisió una roda de premsa per a explicar la campanya per a explicar les reformes que fa el govern del PP cada divendres, siga o no el de dolors (que sí que és). Una senyora molt elegant digué que aquesta campanya la faran en totes les provincias de España, perquè el Gobierno de España va a explicar a España y los españoles las reformas. Acte seguit ha passat un rato elogiant algú, sembla que era el Cid Campeador. He observat que abans de fer les contundents afirmacions que té per costum, un lleuger parpelleig, una rápida desviació de la mirada o una alenada més intensa posava en evidència que ja li costa a ella mateixa de creure el seu propi discurs, que ja ha de fer esforços perquè el personal comulgue amb les rodes de molí de les seues mentides habituals.

Tot açò és per a mi un déjà vu: Les mentides, els eufemismes, el fet de no anomenar les coses pel seu nom, les provincias, la mayoría silenciosa, les reuniones no autorizadas, els cuerpos represivos, la ley de orden público, etc. etc.

Només els falta ÉL.

Seran capaços de ressucitar-lo?

Un indignat més