DEL DICCIONARI PER A OCIOSOS

El Diccionari per a ociosos de Joan Fuster va ser publicat fa més de cinquanta anys. No per això ha perdut vigència, com li passava als meus comentaris, obsolets abans de veure la llum a causa d'una actualitat vertiginosa, sorprenent i cada vegada més esfereïdora.

Aquesta diminuta antologia inaugura un enfocament distint d'aquest blog, que de vegades serà més intemporal, i també inclourà referències literàries.

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SILENCI

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

SENYES D'IDENTITAT

Ací teniu un article que Enric Morera ha publicat recentment:

Les nostres senyes d’identitat estan a l’Estatut i la batalla que vol reprendre ara el delirant PP que ens toca patir –l’anomenada Batalla de València- està superada: les diferents sensibilitats identitàries que definien la societat valenciana durant la transició varen signar un armistici, varen acordar un conjunt de símbols, denominacions, himnes i banderes que ens podran agradar més o agradar menys, però en eixa nova guerra dels símbols i de les senyes d’identitat que miserablement el PP tracta de reobrir no ens trobaran. Ja poden provocar-nos, ja poden fer-nos reptes, però si creuen que caurem en el trist parany que se li acaba d’ocórrer al nostre patètic president per accident, està molt equivocat. El teatret dels símbols els ha funcionat prou bé durant alguns anys, però en la denúncia del desastre econòmic, cívic, cultural, financer, sanitari, educatiu o mediambiental que ens ha provocat el seu mal govern de fa 20 anys ja tenim prou faena i no perdrem el temps en eixes trampes que ja coneixem massa bé i fan molta pudor.

A l’insolent PP valencià sembla que de sobte li ha entrat una preocupació sospitosament urgent per algunes festes populars més o menys discutibles, el nom de la nostra llengua i altres qüestions que diuen que els lleven la son. El PP -desbaratat i en estat de descomposició per tants casos de corrupció, deute públic, tancament de RTVV i altres escàndols- va directament cap a l’abisme, de manera que no els ajudarem a salvar-se del ridícul patètic que estan fent i no entrarem en la broma que ens proposa per molta transcendència que pretenguen donar a este fals debat.

Les nostres senyes d’identitat sí que són històriques i ben fonamentades, i estan compartides per la majoria de la societat valenciana entre Vinaròs i Oriola. Ni ens les descobrirà un PP avergonyit de ser valencià ni consentirem que es pose al davant en la seua reivindicació.

Les nostres senyes d’identitat han estat la capacitat creativa, la laboriositat i la iniciativa pròpia. Durant segles els valencians hem estat vists com a emprenedors, visionaris, avançats al seu temps, honrats i també –per què no?- amics de la festa compartida, lúdics i bons vivants. Fruit d’este esperit d’independència personal i alhora de capacitat de compartir objectius, de sumar esforços i d’afrontar reptes ambiciosos és la transformació que hem fet del nostre territori al llarg dels segles. No teníem aigua i l’hem duta d’on n’hi havia de sobra. I quan n’hi havia poca hem sabut repartir-la amb justícia. No teníem prou terra per al conreu i hem transformat aiguamolls insalubres en camps ben productius. I allà on hi havia muntanyes pedregoses hem creat bancals impossibles. I vàrem transformar el secà en horta de tres collites, i on hi havia oliveres o garroferes plantàrem tarongers i ara altres arbres més productius. I hem creat indústries punteres en llocs insòlits, perquè hem sabut domar barrancs i rius per a generar l’energia que ha mogut telers i molins. Durant moltes dècades, sí, els valencians hem tingut unes senyes d’identitat molt clares, molt definitòries i compartides: teníem una agricultura diversificada i que generava una riquesa importantíssima. Teníem unes indústries de dalt a baix del nostre país com ara el calcer, el joguet, el tèxtil, la pirotècnia, el moble..., que eren l’enveja del món. I unes institucions financeres pròpies sanejades i al servici de la societat valenciana. I una societat civil molt activa i compromesa, arrelada als nostres pobles, des de les bandes de música a les entitats culturals que han mantingut la flama de la defensa de la nostra llengua en un entorn gens favorable. I un batalló de creadors genials en els camps del teatre, la música, la literatura, la pintura i tota la resta d’arts.

Estes han estat les nostres senyes d’identitat, allò que ens ha permés sentir-nos orgullosos del poble que som. Estos són els colors de la nostra bandera. Estes són les notes i els versos del nostre himne... i no el grapat de despropòsits que ara promou un desesperat PP, que té com a les seues senyes d’identitat el mal govern i la corrupció. Ens volien posar en el mapa del món i bé que ho han aconseguit. Efectivament, en dèficit públic, atur, desigualtat social, infraestructures inútils, tancament de mitjans públics, fracàs escolar, creixement urbanístic desordenat, esdeveniments fallits, habitatges buits, àgores fantasmagòriques, desaparició de teixit productiu, desaparició de bancs i caixes pròpies, alts càrrecs implicats en casos de corrupció... en això sí que ens han fet destacar. A tot el món coneixen l’insultant cas de l’aeroport sense avions de Castelló i el despropòsit del circuit urbà de Fórmula 1, els sobrecostos de la Ciutat de les Ciències i les coves de lladres de la Ciutat de la Llum, Terra Mítica o el Palau de les Arts. Això sí que són senyes d’identitat, inequívoques: les senyes que identifiquen la manera de governar el nostre país del Partit Popular des de fa 20 anys.

LA GENERALITAT VALENCIANA DEL PP A L’AVANTGUARDA DE LA CULTURA

La Generalitat valenciana, en la seua marxa irrefrenable per augmentar i millorar l’ofrena de noves glòries, ha decidit molt encertadament recolzar al màxim les noves teories científiques, continuant a l’avantguarda de la cultura i de tot allò que calga per mantindre la fama mundial,  aconseguida amb tant d’esforç econòmic, moral i espiritual.

Ara descansa en pau, perquè després d’innombrables esforços d’investigació per tal de netejar, fixar i donar esplendor, ha aconseguit bandejar els errors i falsedats de la taula de multiplicar, per a adequar-la a la manera popular de fer els càlculs que, des de temps immemorials, practica el nostre benvolgut i únic poble.

Gràcies als esforços culturals i avantguardistes de la Generalitat de la Comunitat Valenciana (la qual, com queda dit, després d’açò ja pot descansar en pau) tenim una nova, i des d’ara única, inamovible i veritable, taula de multiplicar, amb la qual tot lo poble multiplicarà ben multiplicat, i no com abans.

Heus-la ací:

P.D. Hi ha previstes certes sancions per a aquells traïdors que no en facen ús, que van des de les multes pecuniàries a la incineració pública. 

CONTRA 9-N, 12-O

CONTRA EL 9 DE NOVEMBRE, EL 12 D'OCTUBRE:

SANTIAGO, DOÑA RITA Y CIERRA,

ESPAÑA ETERNA! (*)

(*) Adaptació, que ve al cas, dels crits Santiago y cierra, España, que usaven els espanyols per a iniciar els atacs des de la batalla de les Navas de Tolosa. Fa referència a la demanda de protecció a Santiago Matamoros i a l'aproximació a l'enemic. 

L’ESTRATÈGIA DE PEPETA

Diversos titulars de premsa recents fan pensar que el Partit Popular ha trobat la via estratègica per a sobreviure, per a poder surar en el mar de la seua pròpia merda, que està a punt de cobrir-lo fins al punt de no deixar-lo respirar: l’estratègia PPETA, és a dir, ara que ja està inactiva, en una mena d'apropiació indirecta, la ressucita, parla d'ella més que abans.

L’associa amb tot allò que es mou, disparant a tort i a dret com un caçador maldestre, i a més exigeix explicacions, no se sap de què. Unes explicacions que el PP+ETA mai no dóna per aclarir els centenars de casos de corrupció que brollen cada dia del pou insondable que és eixa associació radical antisistema, agrupació de frikis, malfactors i sangoneres, que viuen de mangonejar els diners públics en el seu propi benefici, i ho fan emparats en crucifixos, confessors íntims, misses i comunions diàries, que els asseguren la felicitat eterna en el cel, que ací en la terra ja se l’asseguren ells.

DONYA RITA VOL “MORIR MATANDO”

Sembla que aquesta senyora té molta pressa, i potser molts interessos, en acabar ràpidament amb el patrimoni arquitectònic del Cabanyal. Vol passar-se per, on vulgueu dir, la sentència ferma del Tribunal Constitucional que suspengué la demolició de cases del Cabanyal, moltes de les quals estan catalogades com a Bé d'Interès Cultural (BIC). Ara, practicant el joc del “trilero”, ens vol vendre la burra d’un nou Pla, gràcies al qual, les previsions de 1.600 cases a enderrocar, quedaran “reduïdes” a “només” 1.040, que ja són “poquetes”.

Ella té pressa per començar les obres, perquè seguint les normes d’actuació del seu partit, pensa deixar el Cabanyal ben arrasat per a la primavera de 2015, de cara a la propera campanya electoral. Ja sabeu que a cada període d’eleccions es carreguen alguna cosa, els repetidors de TV3 (almenys un per campanya), el Banc de València, Bancaixa, la Cam, Canal 9, i clar, ja només els queda el Cabanyal. Així que aquesta serà l’última campanya de Donya Rita, perquè ja no tindrà on tirar mà per a continuar destruint el nostre patrimoni i la nostra personalitat col·lectiva.

Farà com una vulgar pistolera de pel·lícula de l’Oest. Potser la seua actuació serà recordada per la història amb l’epítet (en el seu imprescindible castellà) de la que va “MORIR MATANDO”.

EL CATOLICISME ES POT GUARIR

He llegit aquest article al blog "Punto de fisión", que escriu David Torres a   Público.es, i l'he trobat molt divertit. No posaria la mà al foc per a demostrar l'existència real del controvertit psicòleg Frederick K. Morton que el protagonitza, però això no li lleva la gràcia...

El controvertit psicòleg nord-americà Frederick K. Morton ha cancel·lat el seu seminari per a guarir el catolicisme que anava a tenir lloc aquest cap de setmana en un cèntric hotel de Sevilla. Les amenaces i pressions de diverses confraries de portants, associacions de teòlegs i fabricants de crucifixos, així com un escrit signat per altes autoritats eclesiàstiques han fet reflexionar a Morton sobre la conveniència de dictar la seua conferència “Déu, eixa vella enganyifa”.

Morton, que porta trenta-dos anys impartint els seus ensenyaments per tot el món, afirma que ell mateix va ser catòlic fins als dinou anys, quan es va descobrir de genolls en una església, resant a una imatge de la Verge per a aprovar un examen d'estadística en la facultat: “Vaig pensar que no era una actitud molt racional demanar-li a un tros de pal pintat que em tirara una mà en la meua carrera. Tampoc era just, ja que, en lloc d'estudiar, jo m'havia passat la setmana sencera bevent cervesa, jugant a les cartes i perseguint xiques en els bars”.

Arran d'aquestes reflexions, Morton va suspendre tres assignatures però va escriure un article en la revista The Atheist Observer: “Els sants sordmuts. És una primera aproximació a la seua teràpia, al qual després van seguir: “No cal que crides, que ací dalt no hi ha ningú” i “Només és un tros de fusta, beneït”, en el qual, entre altres coses, explicava les seues tremendes experiències en un col·legi catòlic de Boston: “Ens ensenyaven estupideses tals com que hi ha un senyor barbut assegut en els núvols que mira tot el que fas, un senyor que et vol amb amor infinit però que t’enviarà a l'infern per tota l'eternitat com et passes un pèl”.

En la seua autobiografia, “Si Déu existeix, quin lampista!”, Morton relata una infància de maltractaments i abusos físics i psíquics per part dels sacerdots: “Ens explicaven que si ens tocàvem les nostres parts íntimes, aniríem a parar a un riu de lava bullint on la nostra carn i els nostres ossos es cremarien a càmera lenta pels segles dels segles. Jo vaig començar a sospitar el dia en què, mentre m'ho explicava, el pare Everett va començar a palpar-me l'entrecuix. Fill, açò és diferent, deia ell. Açò és amor diví. Tu només gaudeix”.

Morton (sobre el qual pesa una fatwa pel seu llibre “L’islam també es guareix”, i que té prohibida l'entrada en diversos països asiàtics després de la publicació de “Budisme per a ximples”) s'ha guanyat una merescuda reputació de polemista. Encara que, segons ell, hi ha proves científiques i filosòfiques de sobres per a desmuntar la fal·làcia religiosa, Morton prefereix un argument més original, la idea que la religió va contra la naturalesa: “Si et fixes atentament no veuràs esglésies en la jungla. Tampoc sinagogues en el desert, ni temples en el pol. Els ximpanzés, les clòtxines i els óssos bruns no adoren a éssers sobrenaturals. El que sí veuràs en la naturalesa és un ampli i variat comportament homosexual entre moltes espècies. Per exemple, hi ha lleons mascles que copulen entre ells, encara que mai no s'ha vist cap que viole cadells de lleó fins i tot encara que li fiques alçacoll”.