TRET DE LA PREMSA

De l’article “Intercanvi de cromos”, d’E. Giménez-Salinas, diari ARA, 22-5-2013:

“Només els règims totalitaris són els que creuen en els efectes absoluts de l’adoctrinament”

Fragments de l’article “El PP declara il·legal el terme “País Valencià”, de Salvador Almenar, diari ARA, 16-5-2013:

“.....

El PP portava una proposició no de llei per “defensar” els símbols d’identitat valencians, però en realitat el debat només va servir per vetar que els grups de l’oposició presenten iniciatives parlamentàries amb el nom de País valencià, quan es referesquen al territori, o de català, quan facen referència a la llegua. Amb els seus únics vots a favor, els populars van aprovar una fórmula parlamentària que els servirà per a no tramitar les iniciatives que, en la seua opinió “no respecten l’Estatut”.

.....

Segons va explicar a l’hemicicle el diputat del PP Rafael Maluenda, encarregat de defensar la proposició, l’objectiu d’aquesta iniciativa no era cap altre que “protestar per la falta de respecte de l’Ajuntament de Barcelona a l’Estatut valencià” i no “reafirmar les nostres senyes d’identitat”. No obstant això, els deu minuts que va durar la seua intervenció es van convertir en un discurs anticatalanista i secessionista propi de la dreta blavera valenciana.

“No tolerarem que s’utilitze un nom que no és propi ni oficial, ni que s’incloga la nostra llengua en una suposada unitat lingüística o se’ns incloga en un fantasmagòric país, un projecte inconstitucional que no existeix i que el poble no vol”, va dir Maluenda. El diputat va prosseguir la proclama assegurant: “Ningú integrarà la Comunitat en una utopia de projecte imperialista, amb un nom que no vull recordar”.

Excitat, Maluenda va recordar a tots els organismes i governs locals i autonòmics als quals es remetrà la proposició aprovada que les “úniques senyes d’identitat amb valor normatiu” són les que recull l’Estatut. “Som la Comunitat Valenciana, la nostra llengua i cultura és el valencià, i també el castellà perquè som a Espanya, i la nostra bandera és la Reial Senyera, amb quatre barres grogues sobre fons vermell coronades per banda blava”, va sentenciar el viceportaveu popular abrigallat pels aplaudiments dels seus companys. Maluenda va evidenciar que el preàmbul de l’Estatut no té valor: per a ell la referència explícita al País Valencià que hi ha és “un bufit, un gra de sorra”.

El discurs anticatalanista de Maluenda va arribar al zenit quan va comparar els Països Catalans amb l’Alemanya nazi. Va dir que el País Valencià és una denominació que l’oposició fa servir “per englobar els valencians en el projecte inconstitucional dels Països Catalans” i va assenyalar que el pensament del “tripartit” –en referència al PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida- és: “Si som país i parlem català com ells diuen [els catalans], podrem formar-ne part [de Catalunya]”. Una estratègia que Maluenda va comparar amb les raons d’Adolf Hitler per envair Àustria: “Com deia Hitler: “Si a Àustria parlen alemany...”, va sentenciar el número dos del PP.

.....

La iniciativa sorgida del sector regionalista del grup del PP, no va comptar amb el suport explícit ni visible del govern valencià. El president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, no va ser a l’hemicicle durant el debat de la proposta i tampoc cap dels seus consellers. Tan sols va ser-hi el vicepresident, José Císcar, a qui es va veure distret en el seu escó i sense prestar gaire atenció a Maluenda, líder del sector secessionista i blavero del grup parlamentari.”

Fragment de l’article “El govern espanyol enalteix l’homenatge a la División Azul”, de Roger Mateos, diari ARA, 23-5-2013:

 “El Govern de Mariano Rajoy no pensa passar comptes amb la seva delegada a Catalunya, María de los Llanos de Luna, pel lliurament d’un diploma honorífic a l’Hermandad de Combatientes de la División Azul. L’onada de crítiques de totes les forces polítiques al Parlament –llevat de PP i C’s- no ha estovat la posició de l’executiu central. Ben al contrari, els senyals que havien arribat de Madrid deixaven entreveure que de Luna no seria destituïda, com demanava l’oposició, per haver homenatjat els veterans filo nazis.

Ahir, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va anar fins i tot més enllà i va enaltir l’esperit de “reconciliación histórica” que a parer seu va presidir l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. Ho va dir al Congrés, en resposta a una interpel·lació del diputat de CiU Jordi Xuclà, que va denunciar la “pèssima imatge” que projecta Espanya amb un gest així. Xuclà va preguntar-se retòricament si, avui en dia, un governant demòcrata a Alemanya, França o el Regne Unit es prestaria a lliurar un guardó a algú vestit amb uniforme de l’exèrcit de Hitler. “Vivim una insuportable banalització del nazisme i l’Holocaust”, va reblar el diputat nacionalista, que va insistir a exigir la destitució de la delegada del govern central a Catalunya per haver participat en un acte d’”enaltiment del nazisme”.

En la rèplica, Fernández Díaz va argumentar que totes les associacions que hi van prendre part estan “legalment i degudament inscrites” i s’emmarquen en un “context històric en absolut ideològic”...”

Notícia: “El PP i UPyD eviten condemnar el franquisme al congrés”, diari ARA, 22-5-2013:

"El PP va rebutjar ahir al Congrés tramitar una proposta del grup d’Iu i ICV per declarar el 18 de juliol , data de l’inici de la sublevació del general Franco el 1936, com a dia oficial de condemna del franquisme. L’oposició va votar a favor de la iniciativa, llevat d’UPyD, que s’hi va abstenir."

Fragment de l’article “Què és la veritat?”, d’Iu Forn, diari ARA, 22-5-2013:

"UPyD definitivament es despulla ideològicament. Sí, el partit renovador, el partit liderat per una persona que clama per la regeneració i contra els polítics professionals i que és una professional de la política des de fa 34 anys, ahir va abstenir-se en una votació al Congrés de Diputats per condemnar el franquisme. L’excusa és SEN-SA-CI-O-NAL: NO ACCEPTEN UNA CONDEMNA DECLARATIVA “QUE OBRI DEBATS HISTÒRICS I CICATRIUS”. Ah, per cert, el PP va votar no, amb la qual cosa Espanya és un país governat per un partit que dóna suport al franquisme i té representants institucionals que fan homenatges als nazis."

Article “Perquè ens cal un bon diari”, (només manca el darrer paràgraf, que no fa al cas), de Sebastià Alzamora, diari ARA, 23-5-2013:

“La directora de programació del Museu Jueu de Berlín, Cilly Kugelmann, manifestava la seva incomprensió pel fet que a Espanya, en segons quins cercles polítics i periodístics, sigui freqüent la comparació entre el nacionalisme català i el nazisme. Incomprensió, de fet, és una paraula massa tova: el que va dir la senyora Kugelmann és que aquesta mena de comparança li semblava “estúpida”, i també “una provocació molt simple i infantil”.

La directora Kugelmann també es formulava una pregunta. A saber: com és que a Espanya “s’utilitza el terme nazi, quan el nazisme no va ser un problema allà, em comptes de dir franquista, que seria l’acusació més pròpia”. Torna a tenir raó la senyora Kugelmann, però aquest fenomen té una explicació.

L’explicació té a veure amb el fet que el PP. Que és el partit de govern d’Espanya, s’ha negat sempre a condemnar el franquisme. Tret d’una declaració parlamentària amb la resta de grups del Congrés l’any 2002. Totalment protocol·lària i desmenjada, sobre l’aixecament militar del 1936, el principal partit d’Espanya sempre ha tirat pilotes fora quan es tracta de posar al seu lloc el dictador Franco i el seu règim. De fet, despús d’ahir mateix, el PP es va negar a la proposta d’Esquerra Plural de declarar el 18 de juliol dia de condemna del franquisme, amb el sempitern argument de no remenar ferides ni fantasmes. No tan sols això, sinó que, a Espanya, la Falange i el submón de la ultradreta es troben perfectament legalitzats. No tan sols això, sinó que l’infame Valle de los Caídos està com Franco el va deixar, i funciona com una mena d’atracció turística macabra. No tan sols això, sinó que alguns destacats dirigents de la política espanyola, tant del PP com del PSOE (Bono o Mayor Oreja), han dit amb la boca ben plena que, en temps del sàtrapa, no es vivia tan  malament. No tan sols això, sinó que existeix una Fundación Francisco Franco convenientment alimentada amb diners públics, i també un pseudosindicat anomenat Manos Limpias, que es va carregar un jutge estrella per haver tingut la pretensió d’obrir un procés contra els crims del franquisme.

En resum, que, a  Espanya, franquista no és cap insult perquè hi ha qui encara se’n considera, de franquista, i es queda tan ample. Per això, a l’hora de dir barbaritats, cal recórrer al referent del nazisme, que a Alemanya fa molts d’anys que es troba degudament condemnat per totes les forces democràtiques... “

CONTRA EL NACIONALISME

Joan Fuster va publicar aquest article al diari Avui del 19 de maig del 1976. A dia de hui, 25 d'abril de 2013, ja té trenta-sis anys. Algunes referències obsoletes que trobareu fan encara més palesa la seua total vigència; caldrà doncs afegir aquests trenta-sis anys als quaranta, seixanta, vuitanta, de què parla Fuster en el text.   

És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació diguem-ne perifèrica, quan algú la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests són ben previsibles i no tenen remei, em sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d’”esquerra” i que, sovint, tendeix q escudar-se amb uns o altres principis autodefinits com a “internacionalistes”. Podríem esperar que el problema tingués, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d’”ideologismes”. Però no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè la fauna política de l’interior i les sucursals del litoral -insisteixo: les de l’oposició- han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada. Es veu que no l’han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el líder Z, d’aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Núñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió. Si en res se’n diferencien és, a tot estirar, per l’aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.

Exactament això: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure  -no és cap “innocència”, en efecte-, aquests senyors es trauen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “petit-burgesos”, “maniobra de la burgesia tal o tal altra”, i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan “nacionalistes”, o més! Per una estranya ofuscació mental, i moral, s’obliden, no solament de la seva situació “nacional”, sinó també del ”nacionalisme” epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a través de la llar i de l’escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d’ells és, de més a més, un nacionalisme pre-burgès: deriva de les ambicions d’una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció històrica, grotescament emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.

Els “nacionalismes” no emergeixen en el buit. Cada “nacionalisme” s’articula com a tal en funció d’un altre “nacionalisme”: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un “nacionalisme” sense un altre enfront. El famós “2 de mayo” -“Oigo, patria, tu aflicción...”- s’erigeix davant els francesos, i allò, tan suat, de la “pèrfida Albión”, contra l’ imperialisme britànic, que disputava a l’ imperialisme de Madrid les mars i les terres més rendables. Ben mirat, no eren dues “nacions” que s’hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d’interessos entre uns clans molt nítids. L’”estat modern”, post-maquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un “nacionalisme” enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L’eterna guerra “franco-prusiana” n’il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un “patriotisme” eficaç per aguantar l’enemistat amb el “patriotisme” de l’altra banda de la frontera. Els grans conceptes “nacionals” a l’ús, amb himnes i banderes són, en última instància, el reflex d’unes lluites entre grups d’interessos geogràficament contraposats. En el XVI, les “multinacionals” encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.

L’altra projecció d’aquests “nacionalismes” es proposava destruir les resistències que, per entendre’ns, podríem designar amb l’adjectiu d’”ètniques”: àrees socials que s’apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d’història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres “exteriors”, han hagut de fer-ne moltes d’”interiors” igualment nacionalistes. Confeccionar un “nacionalisme” estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mestres d’escola -França no seria França sense els instituteurs- molta aflicció administrativa, molt “ordeno y mando”. El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el “vandalisme” no arquitectònic és culpa d’aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l’abbé Grégoire. Grégoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capet. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat “nacionalistament” coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l’Hexàgon.

Al sud dels Pirineu, l’embolic fou una còpia de l’esquema francès, però fracassà la temptativa “unitària”. El fet que jo escrigui aquest miserable article n’és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però ¿què s’oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? ¿Maura, La Cierva, Romero-Robledo? ¿Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat “nacionalista” com Déu mana. En canvi, sí que era, i sí que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven “la oligarquia latifundista semifeudal castellano-andaluza”... D’ella són tributaris don Carrillo, el Felipe Gonzàlez, don Joaquín Ruiz: tant com el tinglado oficial... No n’hem d’esperar res: no hem d’esperar res del seu “nacionalisme”, que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa “objectivament” solidaris de Maeztu, dels Primos, d’Onésimo Redondo. O “ells” renuncien al seu “nacionalisme”, o els altres haurem de ser “nacionalistes”. El circ de l’altre “nacionalisme”, amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s’ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sánchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.

Tot “nacionalisme” és “nacionalitis”: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma -sentiment o ressentiment- i denunciéssim el joc o contrajoc de “classe” que s’hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes -incloent-hi els venerables “felipes”, amb minúscula, que passaren per la presó- i els trotskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre’s del nacionalisme que han mamat de la “classe dominant”, el futur començaria a ser fluid. La soi-disant oposició “espanyola” hauria de repensar-se el seu “nacionalisme”, pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrín i Franco estaven més pròxims que no s’ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix “nacionalisme”, i emanat d’unes mateixes fascinacions “ideològiques”: procedents de la secular matriu de l’oligarquia... Amb un “nacionalisme” depravadament contorsionat com és el que ens acolloneix, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada “nacionalisme”en segrega més: més “nacionalismes” eriçats, de rèplica...En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells -“elles”- renunciessin a ser “nacionalistes”, i no ens obliguessin a ser “nacionalistes” als altres...

Una il·lusió passatgera, ai!...

LA DEPRESSIÓ DE L'EXCEL

Açò és l’extracte d’un article més extens publicat per PAUL KRUGMAN: 

“La depressió de l'Excel

Pot un error en un full de càlcul haver destruït gairebé per complet l'economia d'Occident?

Va ser un error de codificació d'Excel el que va destruir les economies del món occidental? Aquesta és la història fins avui: a principis de 2010, dos economistes d'Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, van divulgar un article, Growth in a time of debt (Creixement en una època d'endeutament), que pretenia identificar un llindar crític, un punt d'inflexió, per al deute públic. Una vegada que el deute supera el 90% del producte interior brut, afirmaven, el creixement econòmic cau en picat.

L'article es va publicar just després que Grècia entrés en crisi i apel·lava directament al desig de molts funcionaris de virar de l'estímul a l'austeritat. En conseqüència, l'article es va fer famós immediatament; segurament era, i és, l'anàlisi econòmica més influent dels últims anys.

Un editorial de The Washington Post de principis d'aquest any advertia contra una possible baixada de la guàrdia en el front del dèficit perquè estem “perillosament prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible”. Fixeu-vos- en l'expressió: “els economistes”, no “alguns economistes”, i no diguem ja “alguns economistes, als quals contradiuen enèrgicament uns altres amb credencials igual de bones”, que és la realitat.

Només publicar-se l'article, molts economistes van assenyalar que una correlació negativa entre el deute i el comportament econòmic no significava necessàriament que el deute elevat fos la causa d'un creixement lent. Podria ocórrer perfectament el contrari, i que el mal comportament econòmic conduís a un deute elevat.

El que realment importa és la manera en què es va interpretar el treball de Reinhart i Rogoff: els entusiastes de l'austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d'inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública, fins i tot amb un atur elevadíssim.

Finalment, però, quedà clar que Reinhart i Rogoff havien comés alguns errors de codificació d'Excel. Si corregim aquests errors i rareses, obtenim el que altres investigadors han descobert: certa correlació entre el deute elevat i el creixement lent, sense res que indique quin d'ells causa què, però sense rastre algun d'aquest llindar del 90%.

  

Per això hem de situar el fiasco de Reinhart i Rogoff en el context més ampli de l'obsessió per l'austeritat: l’ evidentment intens desig dels legisladors, polítics i experts de tot el món occidental de donar l'esquena als aturats i, en canvi, usar la crisi econòmica com a excusa per reduir dràsticament els programes socials.

El que posa de manifest l'assumpte de Reinhart i Rogoff és la mesura en què se'ns ha venut l'austeritat amb pretextos falsos. Durant tres anys, el gir cap a l'austeritat se'ns ha presentat no com una opció sinó com una necessitat. Les investigacions econòmiques, insisteixen els defensors de l'austeritat, han demostrat que succeeixen coses terribles una vegada que el deute supera el 90% del PIB. Però les investigacions econòmiques no han demostrat tal cosa; un parell d'economistes van fer aquesta afirmació, mentre que molts altres no van estar d'acord. Els responsables polítics van abandonar als aturats i van prendre el camí de l'austeritat perquè van voler, no perquè havien de fer-ho.

Servirà d'alguna cosa que s'haja fet caure a Reinhart i Rogoff del seu pedestal? M'agradaria pensar que sí. Però preveig que els sospitosos habituals simplement trobaran alguna altra anàlisi econòmica qüestionable que canonitzar, i la depressió no acabarà mai.”

El text complet, publicat pel diari EL PAÍS, el trobareu ací:

http://economia.elpais.com/economia/2013/04/19/actualidad/1366398440_370422.html

NAZISME?

A mi em feia gràcia veure la senyora Cospedal desfilant per Toledo amb teja y mantilla el dia del Corpus (sembla que per a l’església viu en pecat i el seu regne no era d’aquell món).

No era d’aquell món i cada volta és menys d’aquest; la simuladora de contractes en diferit demostra el seu progressiu allunyament de la realitat. Jo ho puc entendre, perquè no debades ella és, de manera genuïna, membre de la “classe política”, eixa casta que viu, no “per a la”, sinó “de la”, política, eixa casta que no dimiteix mai perquè se li acabaria el “xorro”.

Per tal de deixar les coses al seu lloc, ella va abandonar la seua torre i participà en un debat promogut pel seu partit, fet en un bar, el terreny de la gent del carrer, on parlaren sobre la pèrdua de confiança dels ciutadans en la política. Ella i els qui l’acompanyaven encara no han descobert que els ciutadans han perdut la confiança, sobre tot, en els polítics del seu partit, que dóna l’esquena sistemàticament a les demandes populars (en el bon sentit, no en el nominal).

En la seua baixada a peu de carrer es va mostrar sorpresa, perplexa i ofesa per certes actituds de ciutadans que han pitjat l’accelerador i funcionen a massa revolucions, cosa que, evidentment, no es pot consentir.

Ella ha dit de l’escratx que reflecteix “un esperit totalitari i sectari”, que “tot perd el sentit quan s’exerceix la violència per a aconseguir-ho”, que volen “violentar el vot”. És a dir, igual que al seu partit: ¿què ha fet sinó des que començà a governar? “violentar el vot” dipositat pels seus votants, aplicant programes contraris als que prometia, mentir i enganyar cada volta que feien declaracions.

Com el seu va ser el partit “més votat” ella considera que ha obtingut una patent per fer i desfer, sense parar-se a pensar que són més els que no els van votar; que cal governar per a tots, aquells que els votaren i aquells que no ho van fer (açò, deixant de banda consideracions sobre la tupinada legalitzada del sistema electoral). En el fons utilitza la democràcia com si fos un arma per a desqualificar i destruir els opositors, considerats enemics.

No contenta amb açò, va dir que l’escratx és “NAZISME PUR”!

Aquesta és una qualificació que utilitzen, alegrement i espontània, els “demòcrates” de curta volada, els hereus i els nostàlgics del franquisme, i ho fan tant, que se l’haurien de fer mirar pel psicoanalista.

Jo mateix, erigit provisionalment en psicoanalista amateur, i emulant el poeta, acabaré replicant, a la Cospedala i a la resta de la basca que vol criminalitzar a tort i a dret:

                                                                                   NAZISME SOU VOS!

COHERÈNCIA, CAVALLERS, COHERÈNCIA!

No fa molts dies que les N.G. (o allò que siguen) han llançat a Castelló una campanya sota el lema “Me quieren adoctrinar”. Perquè introduir comentaris de política en les classes excedeix el dret constitucional a la llibertat de càtedra.

La campanya consisteix en recollir denúncies anònimes dels alumnes de secundària contra els docents que adoctrinaren o adoctrinasen, i després de comprovar-les (quin detall! –però no diuen com) traslladar-les a la conselleria.

Segons la campanya, cal denunciar els professors malvats que expressen opinions polítiques davant els seus alumnes, per evitar que influesquen en ells.

Coses que no es poden consentir són, per exemple:

Que un professor faça crítiques a la reforma educativa (Llei de Millora de la Qualitat Educativa, Lomce)

Que critique les retallades.

Que faça crítiques i es riga de l'aeroport sense avions de Castelló.

Que incite els seus alumnes per fer que vagen a la vaga.

Etc. etc.

Sí senyor, humilment propose que tots els professors seguesquen els modèlics criteris ANTI ADOCTRINAMENT de la professora de Periodisme de la Universitat CEU Cardenal Herrera de València. Els seus estudiants estan encantats amb els continguts que imparteix, vejau alguns exemples de la seua docència anti adoctrinament:

Que les dones maltractades no han de separar-se perquè això és amor; encara que el teu marit et siga infidel, la veritable prova d'amor és seguir estimant-lo amb llàgrimes als ulls, com Jesús plorava en la creu.

Que l'avortament, en el cas de violació, no és tolerable, perquè malgrat el fet terrible de la violació treus alguna cosa bona, un fill, que és un do de Déu.

Que l'homosexualitat es pot "reconduir".

Etc. etc.

A veure si els “adoctrinadores” s’hi apliquen, prenen model i abandonen els seus vicis antisocials!

HABEMUS PAPAM

Mira que bé, i quina alegria!

Conforme anem coneixent més detalls de la seua "vida i miracles", entenem que l'Esperit Sant haja triat aquesta vegada l'únic "candidat progressista" que quedava  per a dirigir amb ma ferma la nau de Pere.

Ben prompte anirem sabent fins on arriba el "progressisme" de Francesc I i, per tant, el de l'Esperit Sant.

Per altra banda, donada la proverbial humilitat de l'ara ja ex-cardenal, que li ha fet triar el nom de Francesc I(1), en homenatge al Sant d'Asís, suposem que no li sabrà mal que alguns valencians eixerits, per a donar-li un tracte més humà i pròxim, puguen dir-li "Paquito, el Xocolatero".

Hala! i ara a endreçar el Vaticà, que tindrà feina.

(1)He de confessar que a mi aquest nom em sembla d'emperador, no de papa.

PAPÀ PP

Estic entendrit: he constatat com cuida, acarona i protegeix el gran PAPÀ PP els seus afillats: mentre no es demostre el contrari, tots són bons, decents, honorables i dignes, i com a tals cal tractar-los, per això el sr. Rus, amb el seu esperit de família ha declarat que “no li dirà a un company innocent: ja t’apanyaràs”. Ell es preocupa molt en sentir parlar de corrupció, però té molt clar que "un imputat no és un condemnat, i mentre ell siga al partit, un imputat és un company més i un lladre és un lladre, al qual cal fer fora". 

Trobe molt lògic que pense així, perquè si PAPÀ PP fes fora la camarilla dels només sospitosos, encara no declarats fermament com a lladres, igual la colla restant cabria en un taxi? 

Poc més o manco diu el diputat sr. Ballester: PAPÀ PP “hauria de donar acolliment i afecte als imputats, que s’ho estan passant malament, perquè a la fiscalia se li’n va la mà de vegades”. 

També té lògica. Com ell diu, no tots els casos són iguals, no és el mateix "algú que no tenia ni caseta d’estiu i després té cavalls i col·lecciona art", que un altre que "té una casa normaleta, sense cavalls ni un Jaguar a la porta, i a més amb fills a l’atur..." Serà que per a PAPÀ PP,   els afillats poden disposar dels diners públics com vulguen, sempre que no siguen per al lucre personal directe? 

Aquest sr. Ballester és molt sensible i fa un ús correcte, suggeridor i adequat del llenguatge,  les seues frases són perles fines, ací teniu un parell d’exemples “A Camps el van fer corrupte com a Wojtyla el van fer Papa”, i “La història farà justícia a l‘ex president Camps”. 

I tant que li farà justícia!