dimecres, 1 de gener del 2014

EL DRET A MORIR AMB DIGNITAT


El diari Públic.és del 31 de desembre del 2013 publica aquest interessant article de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu, que reproduesc traduït:

Molts som els que hem vist persones molt volgudes que, a causa de la malaltia que tenien, van patir una mort llarga, penosa, dolorosa i humiliant. I era la pròpia persona que s'estava morint la que desitjava morir al més aviat possible, anar-se’n sense pena i sense dolor, i sobretot, amb dignitat. I, en canvi, era molt poc el que el malalt i els seus familiars podien fer. La llei no ho permet.

La major raó d'això és un prejudici religiós que, com en el cas de l'avortament, parla de la santedat de la vida, sense ser sensible al significat i qualitat d'aquesta vida. Està, com tot sentiment religiós, basat en la fe, en creences, i escapa a qualsevol raciocini. I és un indicador més de l'enorme poder que té l'Església i de la seua influència negativa en la cultura popular, que tal possibilitat ni tan sols haja estat considerada pels anomenats representants de la població.

No cal dir que és un tema complex, perquè pot donar motiu a abusos, és a dir, que aquest dret fos utilitzat pels familiars, o persones properes al malalt, com a manera d'alleujar la seua pròpia incomoditat, afegint pressió al malalt perquè signés i donés el seu consentiment perquè li ajudessin a morir. Però hi ha mecanismes i regulacions que poden disminuir la possibilitat d'aquest abús, adquirint, per exemple, l'autorització en un moment de major normalitat en el qual el pacient puga decidir en una situació menys estressant, o fins i tot quan no estigués malalt en fase terminal.

Així s'està fent en quatre Estats d'EUA: Oregon, Washington, Vermont i Montana. I la popularitat d'aquesta mesura explica que altres Estats estiguen considerant aprovar lleis semblants. La intervenció pública permetent la mort assistida per personal sanitari es diu Death with Dignity Act (llei del dret a morir amb dignitat), i s'està estenent al llarg d'EUA. Això és un indicador de la pèrdua d'influència de les religions en la societat. En realitat, ha estat la constant de les religions, i molt en particular de les esglésies cristianes (i més concretament de l'Església Catòlica) valorar el dolor com a instrument de redempció i purificació, concepció que adquireix major contundència en el procés del final de la vida, camí –segons aquestes religions– cap a l'altre món, on es desenvolupa la plena realització d'aquell ésser. Tal creença ha de respectar-se per mera coherència democràtica. Qualsevol ciutadà té el dret a practicar la seua religió, segons els cànons que marque la seua església. Ara bé, aquest mateix ciutadà no pot imposar les seues creences a la resta de la societat, tal com les esglésies desitgen, i molt en particular l'Església Catòlica espanyola, que tradicionalment ha tingut una relació privilegiada amb l'Estat espanyol, tant durant els períodes dictatorials com en els escassos períodes democràtics que Espanya ha tingut en la seva història. L'Església Catòlica espanyola no solament no és un instrument democràtic, sinó que és antidemocràtic, ja que mai ha acceptat que les seues creences són particulars (és a dir, haguessen d'afectar solament als seus creients) i no universals (és a dir, que apliquen a tota la ciutadania).

I la direcció ultrarreaccionària de l'Església Catòlica, que durant la dictadura formà part de l'Estat feixista (els clergues eren pagats per l'Estat i els bisbes nomenats pel dictador), mai ha acceptat que les seues creences i sancions no han de transformar-se en polítiques públiques en un sistema democràtic. Fer-ho, com està ocorrent a Espanya, és d'una enorme insensibilitat democràtica, a més d'una gran crueltat i inhumanitat. Negar el dret a morir sense dolor i amb dignitat a les persones com a conseqüència d'un mandat del seu Déu, és delegar la governació d'un país a un poder terrenal no democràtic que utilitza un poder suposadament diví (que ningú ha triat) per a controlar la població. Han estat un error greu l'excessiu respecte i docilitat mostrats per les esquerres a les imposicions d'un poder fàctic que ha danyat tant i continua danyant la població, i tot això en nom del seu Déu.






2 comentaris:

  1. Saps? A la fi les famílies i el personal sanitari tenen més sentit comú. No necessiten ni normes ni doctrina, ho fan de manera natural. Eixa és la part bona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això demostra que almenys una part de la nostra societat té sentit comú i bon criteri, i, per tant, obra amb lògica i coherència.

      Elimina