Quan jo era menut estaven de moda els retallables, era una joguina barata que ajudava a desenvolupar certes habilitats, uns fulls de paper impresos en colors que calia retallar amb tisores; n’hi havia per a xiquet (soldats, construccions, que calia muntar apegant les diverses parts) i per a xiqueta (nines i ninots, amb vestidets recanviables) tot molt de l’època. Actualment sembla que encara existeixen de manera residual, per als grans, però la més agressiva actualitat està dotant el seu nom de noves connotacions.
Per exemple, jo mateix, sóc un objecte perfectament retallable en ingressos y prestacions, i de fet ja m’han retallat.
La societat del benestar també és ara perfectament retallable, gràcies a les decisions que prendrà amb celeritat el govern democràticament triat per una esquifida majoria, cosa que li dóna patent de corsari als membres de la “classe política” (1) , per fer tot allò que vulguen. Podran retallar moltes coses, però no tocaran la llei electoral i així no correran un perill: retallar justament, segons l’autèntica majoria, la seua, falsa i aparent.
També són retallables d’allò més les empreses públiques. Sembla que ho faran amb quatre-centes i escaig de l’estat i unes quaranta de la Generalitat Valenciana. Si les fan desaparèixer i no passa res, per a què valien? A què és dedicaven? A pagar sous?
(1) Així es va considerar el senyor Rajoy al seu discurs d’investidura, que ara, a més de President del Govern és Registrador de la Propietat (Més bé sembla Regirador, perquè bé que regira, fins i tot les nostres butxaques) Fins ara jo pensava que els polítics eren uns ciutadans que, fora de les seues activitats habituals i durant un període de la seua vida, també treballaven per al benestar dels altres ciutadans, de tota la societat, però si són, segons paraules del senyor Rajoy, la “classe política”, haurem de pensar que els polítics són membres d’una casta, un selecte grup de persones que es dediquen a la política professionalment, que viuen dels altres ciutadans, o siga, de tu i de mi, de tots nosaltres...
Per això ara ens demanen tant d’esforç i tant de sacrifici; però sabem el que faran ells personalment, o si ni tan sols estaran dispostos a fer-ne?
D'aeroports, terres mítiques, formules... tothom en parla. Però de taxis, restaurants, mòbils, ordinadors, mobles cars... se n'ha de saber perquè també són diners i a més marquen "la classe", que ja és d'una crueltat immensa.
ResponEliminaD.
Sobre això volia posar l'accent, nosaltres hem de fer el sacrifici, però... i la "classe política"? és a dir, la dels professionals de la política que viuen i actuen com a privilegiats, viatjant en preferent, amb cotxe oficial i tantes coses més. Entre els moltíssims càrrecs de la Generalitat Valenciana en mans del P.P. existia o existeix el criteri que aquell que no disposava de cotxe oficial no era ningú...
ResponEliminaHi hagué un d'aquests exemplars que deia més o menys això: "Todos me dan sombrerazos, no pago en los hoteles y me llaman Don Vicente, yo he nacido para ésto".