MARIA BENEYTO, Recerca

                

                Caldria anar amb peus de neu, petits,

                a saludar l’intacte de l’aurora.

                A deixar-li la pau dels rams més tendres

                caldria anar amb passos fets de flor.

                (Després, derrocar arbres plens de nius

                per a les creus de mort, per als incendis.

                I remoure al fosc cec tristors pregones

                esbrinant bé després què és un ocell.)

                Caldria que a la set d’un cigne blanc

                refrescàssem les tèbies alegries.

                Caldria recercar els capolls tímids

                per al gran desdejuni del matí.

                (Després, tornar al fum. Desfer sorolls

                per als infants que avui han de morir-se.

                Després, girar-se a Déu i preguntar-li

                per aqueixes angúnies innocents.)

                Caldria anar, curant de no ser vent,

                on les plomes voldrien formar ales.

                Caldria anar al túnel de les brises

                a cercar les maragdes envoltants.

                (Després, alçar les mans, aquestes, brutes,

                interrogant per què, per què. Clamant.

                Després, cridar fins a quedar-se tous

                deixant a Déu el buit. A ses paraules.)

                                                                Poesia (1952-1993),

                                                                Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

MARIA BENEYTO, L'Ermita de Vera

                             L’ermita de Vera

                    Allí estava l’aigua

                    perquè no podia

                    deixar d’ésser-hi presència

                    rel de tantes coses inefables,

                    tanta cosa quieta.

                    Estava l’aigua,

                    venerable molí,

                    vella sang,

                    dolç i llunyà reflex d’uns altres dies

                    per als que ja nosaltres hem fet tard.

                    Avui trepitgem tendra, humida herba

                    i aqueixa ermita feble

                    catedral de pobresa,

                    és l’únic i sol que ha pogut esperar-nos

                    per a l’hora certa.

                    L’havem rebuda en l’ànima

                    amb la veu que vetlava

                    vivament desperta,

                    per a les dolces coses llargament esperades,

                    aqueixes que el goig nega.

                    Però estava al límit i a l’aire del dia,

                    al revers fosc de la data perfecta;

                    i les campanes i la cúpula trista

                    -realitat del temps florit en ella-

                    amagaven les íntimes, indistintes paraules

                    d’aquell somni celest de la infantesa,

                    interromput de sobte en el vent nítid

                    per llum d’adolescència.

                                                Altra veu, Ed. Torre, València, 1953

                                                Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim, (IVEI), València, 1997.

MARIA IBARS: de L'ÚLTIM SERF

 

.....

    En quant la claror permetia distingir les panses en les paletes, s’obrien les altes portalades que es veen concorregudes com forats de formiguer. La de «dalt» rebia gent provinent de les Bovetes, Palmars i Marines, suoroses, sempre apressades, amb la impedimenta de berenes, criatures i passejadores; de «baix la mar», del Raset, de la Fontanella, dones lleugeres, fetes a l’activitat marinera, d’airositat que dóna el saber dur un cove en la coroneta ple i equilibrat, regalimant-los pel cabell, d’ulls un tant fixos, fets a escodrinyar llunyanies mediterrànies en espera de les barques, oloroses a peix amb el qual havien trafegat ans d’eixir de casa. Les del Faramull, abillades més arreu pel matí, endormiscades encara perquè la proximitat en què vivien els llevava poc de temps i els permetia passar els descansos en casa i entornar-se per les vesprades. Les de les Rotes, que travessaven la ciutat netes i retocades amb cistellets amanits per fer el mercat aprofitant anades i vingudes...

    La de «baix» s’engolia als que venien de les Rotes, amb la faç salitrosa olorant a pols de les barques en carena; als dels Campussos, de cares ennegrides i refrescats per la caminata a vora mar a l’hora en què la brisa es deté per mudar-se, resguardats els criançons de la frescor, a l’acaronament del pit i ple el calcer d’arena; als de les Alqueries, empolsimats els peus de la terra més roja; als de «dalt Dénia», toves elles, remirades, que no pregonen els seus detalls, que són encaixonadores...

.....

L'últim serv: a l'ombra del Montgó (novel·la social)

Editorial Sicània, València, 1965.

Ed. Alfons el Magnànim, València,1993.

Ed. Alfons el Magnànim, València, 2024.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: POST MORTEM

 

alguna cosa et deien encara les paraules

les paraules se salven de totes les catàstrofes.

siga per bé o per mal quasi sempre se salven.

entre la sang la pols brillen de sobte intactes.

altres voltes estan brutes de tan humanes.

al capdavall un dia retorna atònit hamlet.

dignament lentament diu «paraules paraules».

comença altra volta catedrals besos auques.

a poc a poc s’ordena solemne l’espectacle

es formula vull dir la catàstrofe infame.

passen anys passen segles homes i dones passen.

hamlet espera el seu moment darrere un arbre.

coneix bé el seu paper, diu «paraules paraules».

Les pedres de l’àmfora, Obra completa 2, Editorial 3i4, 1974, pg. 33

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, de HORACIANES

 

VIII

 

com el forcat i la rella traçaven

inicialment els límits de roma,

he vist que feien amb una sintaxi

agrícola els homes que intentaven

despertar, amb un solc circular, el

seu poble.

treien uns mots pedregosos i bruts

de la terra i amb ells construïen

el càntic

molt els recorde i admire, car gràcies

a ells cante el vent en la vela, la

flor impensada, aquest plat de Manises,

la insolència d’uns pits,

un genoll obstinat,

la vida.

Les pedres de l’àmfora, Obra completa 2, Horacianes, VIII, pg. 47, Editorial 3i4, 1974

MARIA IBARS: VIDES PLANES: A L'OMBRA DEL MONTGÓ

 Del capítol I, Amb les primeres llums

(....)

            -Però... açò què és?

-Això deia jo també: què és? En anar a tocar he vist eixe penjoll i no m’he arrimat; m’ha paregut millor cridar-te...

-Ja comprenc perquè lladrava el gos tota la nit; el gosset d’ací baix pareixia enfollit. Des de les tres que estic vestida; i com després no he oït res ja m’havia tranquil·litzat.

Es miraren perplexos, i, en una decisió repentina:

-Vegem, vegem què puga ser.

I l’home despenjà un cabàs nou d’on eixia un drap blanc, fi i embaumat d’espígol i, en obrir-lo, clamaren els dos:

-Verge Divina! Un xiquet! Pobre àngel!

I això era: un xiquet, alterat encara pel tràfec de la naixença, fet una piloteta de carn emporprada, els ulls closos, les mans juntetes com si demanara pietat instintivament, el pelat cabet pres en lleuger trencafront i recolzat en un fardellet de roba blanquíssima que feia ressaltar més la negra acció de l’abandonament; un xiquet era, Déu sabria fill de quins delers i de quin pecat.

La dona el tragué acuradament moguda per la flama maternal que totes porten al cor, se l’acaronà i l’engrunçà suaument.

-Fill meu, innocent criatura, pobre àngel...

El Frare llançava una pedra a les cabres que s’allunyaven massa i, no exent d’emoció, preguntava:

-Què hem de fer?

-Què sé jo... Avisarem les veïnes i entre totes pensarem. Per què m’hauran deixat ací aquesta criatura?

-Potser hi haja algun aclariment dins del cabàs. Tal vegada tinguen confiança amb tu...

Anaren traent la roba: un aixovar humil, dues mudadetes, i amb lletres de calendari enganxades a un paper, aquests mots que ressonaven amb tota la tragèdia del misteri:

«16 agost-Roc. Misericòrdia!»

Vides planes: a l’ombra del Mongó. Ed. Sicània, València, 1960

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ARA EM RECORDE

Ara em recorde

jugant al rotgle,

xiques i xics,

les nits d’estiu:

Joan, Elvira,

-ha mort Marina-

Rossend, Encarna,

el fill d’Eulàlia...

Cúmul de pols,

seria el món

del teu carrer:

l’espargí el vent,

el vent dels anys

-amarg, amarg-

que no perdona

i t’ho retorna

-si es dóna el cas-

trist, estellat,

i sobre un nom

alça el record

d’un veïnat,

i ara tu, en va,

tractes de dir

restituir

l’ordre perdut.

Tot és confús.

Tenaç, treballes

unes paraules,

com el forner

tu li has vist fer

amb la farina

que acaricia

en un pessic

entre dos dits

i dictamina

si és grossa o fina,

i diu, exacte,

el seu llinatge

i si alçarà

o no, el seu pa.

T’agrada el tracte

de les paraules,

breu, cereal,

i endevinar

una família

-Paterna, Llíria,

Benifaraig...-

carrers, corrals,

vinyes, llimeres,

cossis, paneres,

la mar, el riu,

els pobles vius.

Ordenes frases

d’antics llinatges

valencians,

gents a peu pla

de Bonrepòs,

de Rocafort...

Si des de l’horta

veies la posta

llarga del sol,

o aquell llençol

que s’eixugava

prop de l’Almara;

i el vell misteri de

Beniferri,

Que t’ha atret sepre,

i el saps, no inventes,

nucli primari,

originari

de Burjassot,

dolgut, remot,

on vas anar

fa deu mil anys,

creuant les sendes,

les polsegueres,

amb el teu pare,

i tu et cansaves

i ell t’agafava,

t’entronitzava

damunt els muscles

cansats -i augustes-,

i et salpassaven

el cap, les galtes,

tendrors primeres

de les moreres...

¿D’aquest monòleg,

treurà un psicòleg

recòndits tics?

Dies antics

que ara recorde,

pensant en rotlles,

xiques i xics,

d’aquells estius.

Melons d’Alger

aiguats i breus,

esbudellats

d’intimitats,

creuen la nit

amb un llum dins.

Balanç de mar, Obra completa 4, Editorial 3i4, 1978, pg. 143