MARIA BENEYTO, L'Ermita de Vera

                             L’ermita de Vera

                    Allí estava l’aigua

                    perquè no podia

                    deixar d’ésser-hi presència

                    rel de tantes coses inefables,

                    tanta cosa quieta.

                    Estava l’aigua,

                    venerable molí,

                    vella sang,

                    dolç i llunyà reflex d’uns altres dies

                    per als que ja nosaltres hem fet tard.

                    Avui trepitgem tendra, humida herba

                    i aqueixa ermita feble

                    catedral de pobresa,

                    és l’únic i sol que ha pogut esperar-nos

                    per a l’hora certa.

                    L’havem rebuda en l’ànima

                    amb la veu que vetlava

                    vivament desperta,

                    per a les dolces coses llargament esperades,

                    aqueixes que el goig nega.

                    Però estava al límit i a l’aire del dia,

                    al revers fosc de la data perfecta;

                    i les campanes i la cúpula trista

                    -realitat del temps florit en ella-

                    amagaven les íntimes, indistintes paraules

                    d’aquell somni celest de la infantesa,

                    interromput de sobte en el vent nítid

                    per llum d’adolescència.

                                                Altra veu, Ed. Torre, València, 1953

                                                Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim, (IVEI), València, 1997.