Ara em recorde
jugant al rotgle,
xiques i xics,
les nits d’estiu:
Joan, Elvira,
-ha mort Marina-
Rossend, Encarna,
el fill d’Eulàlia...
Cúmul de pols,
seria el món
del teu carrer:
l’espargí el vent,
el vent dels anys
-amarg, amarg-
que no perdona
i t’ho retorna
-si es dóna el cas-
trist, estellat,
i sobre un nom
alça el record
d’un veïnat,
i ara tu, en va,
tractes de dir
restituir
l’ordre perdut.
Tot és confús.
Tenaç, treballes
unes paraules,
com el forner
tu li has vist fer
amb la farina
que acaricia
en un pessic
entre dos dits
i dictamina
si és grossa o fina,
i diu, exacte,
el seu llinatge
i si alçarà
o no, el seu pa.
T’agrada el tracte
de les paraules,
breu, cereal,
i endevinar
una família
-Paterna, Llíria,
Benifaraig...-
carrers, corrals,
vinyes, llimeres,
cossis, paneres,
la mar, el riu,
els pobles vius.
Ordenes frases
d’antics llinatges
valencians,
gents a peu pla
de Bonrepòs,
de Rocafort...
Si des de l’horta
veies la posta
llarga del sol,
o aquell llençol
que s’eixugava
prop de l’Almara;
i el vell misteri de
Beniferri,
Que t’ha atret sepre,
i el saps, no inventes,
nucli primari,
originari
de Burjassot,
dolgut, remot,
on vas anar
fa deu mil anys,
creuant les sendes,
les polsegueres,
amb el teu pare,
i tu et cansaves
i ell t’agafava,
t’entronitzava
damunt els muscles
cansats -i augustes-,
i et salpassaven
el cap, les galtes,
tendrors primeres
de les moreres...
¿D’aquest monòleg,
treurà un psicòleg
recòndits tics?
Dies antics
que ara recorde,
pensant en rotlles,
xiques i xics,
d’aquells estius.
Melons d’Alger
aiguats i breus,
esbudellats
d’intimitats,
creuen la nit
amb un llum dins.
Balanç de mar, Obra completa 4, Editorial 3i4, 1978, pg. 143
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada