HIMNE AL FERRO-CARRIL

El ferrocarril  del Grau de València a Xàtiva arribà a aquesta ciutat el 20 de desembre del 1854, creat per una empresa dirigida pel Marquès de Campo. 

 Don Josep Campo, des de les pàgines de la premsa, havia convidat el poble valencià a anar debades a Xàtiva. El tren es va omplir de gom a gom de passatgers que feren una anada triomfal, en la qual no mancaven els vítols a Campo i al “ferrocarril de Campo”. L’arribada a l’estació xativina fou una apoteosi. Quan minvà una mica l’entusiasme, alguns expedicionaris preguntaren quina era la hora de tornar a la capital valenciana, però ningú no sabia res. I quan interrogaren al cap d’estació, aquest va respondre solament que per la vesprada hi havia un tren, però calia traure bitllet, perquè el convit ùnicament era per a l’anada, no per a la tornada...

Amb motiu de tan remarcable efemèride es va imprimir –i cal suposar que es repartí- un full en foli simpàticament tipografiat, amb la lletra de l’Himne al ferro-carril del Grau de València a Xàtiva que, per la seua gràcia popular, reproduïm ací:

DEL DICCIONARI PER A OCIOSOS

El Diccionari per a ociosos de Joan Fuster va ser publicat fa més de cinquanta anys. No per això ha perdut vigència, com li passava als meus comentaris, obsolets abans de veure la llum a causa d'una actualitat vertiginosa, sorprenent i cada vegada més esfereïdora.

Aquesta diminuta antologia inaugura un enfocament distint d'aquest blog, que de vegades serà més intemporal, i també inclourà referències literàries.

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SILENCI

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

SENYES D'IDENTITAT

Ací teniu un article que Enric Morera ha publicat recentment:

Les nostres senyes d’identitat estan a l’Estatut i la batalla que vol reprendre ara el delirant PP que ens toca patir –l’anomenada Batalla de València- està superada: les diferents sensibilitats identitàries que definien la societat valenciana durant la transició varen signar un armistici, varen acordar un conjunt de símbols, denominacions, himnes i banderes que ens podran agradar més o agradar menys, però en eixa nova guerra dels símbols i de les senyes d’identitat que miserablement el PP tracta de reobrir no ens trobaran. Ja poden provocar-nos, ja poden fer-nos reptes, però si creuen que caurem en el trist parany que se li acaba d’ocórrer al nostre patètic president per accident, està molt equivocat. El teatret dels símbols els ha funcionat prou bé durant alguns anys, però en la denúncia del desastre econòmic, cívic, cultural, financer, sanitari, educatiu o mediambiental que ens ha provocat el seu mal govern de fa 20 anys ja tenim prou faena i no perdrem el temps en eixes trampes que ja coneixem massa bé i fan molta pudor.

A l’insolent PP valencià sembla que de sobte li ha entrat una preocupació sospitosament urgent per algunes festes populars més o menys discutibles, el nom de la nostra llengua i altres qüestions que diuen que els lleven la son. El PP -desbaratat i en estat de descomposició per tants casos de corrupció, deute públic, tancament de RTVV i altres escàndols- va directament cap a l’abisme, de manera que no els ajudarem a salvar-se del ridícul patètic que estan fent i no entrarem en la broma que ens proposa per molta transcendència que pretenguen donar a este fals debat.

Les nostres senyes d’identitat sí que són històriques i ben fonamentades, i estan compartides per la majoria de la societat valenciana entre Vinaròs i Oriola. Ni ens les descobrirà un PP avergonyit de ser valencià ni consentirem que es pose al davant en la seua reivindicació.

Les nostres senyes d’identitat han estat la capacitat creativa, la laboriositat i la iniciativa pròpia. Durant segles els valencians hem estat vists com a emprenedors, visionaris, avançats al seu temps, honrats i també –per què no?- amics de la festa compartida, lúdics i bons vivants. Fruit d’este esperit d’independència personal i alhora de capacitat de compartir objectius, de sumar esforços i d’afrontar reptes ambiciosos és la transformació que hem fet del nostre territori al llarg dels segles. No teníem aigua i l’hem duta d’on n’hi havia de sobra. I quan n’hi havia poca hem sabut repartir-la amb justícia. No teníem prou terra per al conreu i hem transformat aiguamolls insalubres en camps ben productius. I allà on hi havia muntanyes pedregoses hem creat bancals impossibles. I vàrem transformar el secà en horta de tres collites, i on hi havia oliveres o garroferes plantàrem tarongers i ara altres arbres més productius. I hem creat indústries punteres en llocs insòlits, perquè hem sabut domar barrancs i rius per a generar l’energia que ha mogut telers i molins. Durant moltes dècades, sí, els valencians hem tingut unes senyes d’identitat molt clares, molt definitòries i compartides: teníem una agricultura diversificada i que generava una riquesa importantíssima. Teníem unes indústries de dalt a baix del nostre país com ara el calcer, el joguet, el tèxtil, la pirotècnia, el moble..., que eren l’enveja del món. I unes institucions financeres pròpies sanejades i al servici de la societat valenciana. I una societat civil molt activa i compromesa, arrelada als nostres pobles, des de les bandes de música a les entitats culturals que han mantingut la flama de la defensa de la nostra llengua en un entorn gens favorable. I un batalló de creadors genials en els camps del teatre, la música, la literatura, la pintura i tota la resta d’arts.

Estes han estat les nostres senyes d’identitat, allò que ens ha permés sentir-nos orgullosos del poble que som. Estos són els colors de la nostra bandera. Estes són les notes i els versos del nostre himne... i no el grapat de despropòsits que ara promou un desesperat PP, que té com a les seues senyes d’identitat el mal govern i la corrupció. Ens volien posar en el mapa del món i bé que ho han aconseguit. Efectivament, en dèficit públic, atur, desigualtat social, infraestructures inútils, tancament de mitjans públics, fracàs escolar, creixement urbanístic desordenat, esdeveniments fallits, habitatges buits, àgores fantasmagòriques, desaparició de teixit productiu, desaparició de bancs i caixes pròpies, alts càrrecs implicats en casos de corrupció... en això sí que ens han fet destacar. A tot el món coneixen l’insultant cas de l’aeroport sense avions de Castelló i el despropòsit del circuit urbà de Fórmula 1, els sobrecostos de la Ciutat de les Ciències i les coves de lladres de la Ciutat de la Llum, Terra Mítica o el Palau de les Arts. Això sí que són senyes d’identitat, inequívoques: les senyes que identifiquen la manera de governar el nostre país del Partit Popular des de fa 20 anys.

LA GENERALITAT VALENCIANA DEL PP A L’AVANTGUARDA DE LA CULTURA

La Generalitat valenciana, en la seua marxa irrefrenable per augmentar i millorar l’ofrena de noves glòries, ha decidit molt encertadament recolzar al màxim les noves teories científiques, continuant a l’avantguarda de la cultura i de tot allò que calga per mantindre la fama mundial,  aconseguida amb tant d’esforç econòmic, moral i espiritual.

Ara descansa en pau, perquè després d’innombrables esforços d’investigació per tal de netejar, fixar i donar esplendor, ha aconseguit bandejar els errors i falsedats de la taula de multiplicar, per a adequar-la a la manera popular de fer els càlculs que, des de temps immemorials, practica el nostre benvolgut i únic poble.

Gràcies als esforços culturals i avantguardistes de la Generalitat de la Comunitat Valenciana (la qual, com queda dit, després d’açò ja pot descansar en pau) tenim una nova, i des d’ara única, inamovible i veritable, taula de multiplicar, amb la qual tot lo poble multiplicarà ben multiplicat, i no com abans.

Heus-la ací:

P.D. Hi ha previstes certes sancions per a aquells traïdors que no en facen ús, que van des de les multes pecuniàries a la incineració pública. 

CONTRA 9-N, 12-O

CONTRA EL 9 DE NOVEMBRE, EL 12 D'OCTUBRE:

SANTIAGO, DOÑA RITA Y CIERRA,

ESPAÑA ETERNA! (*)

(*) Adaptació, que ve al cas, dels crits Santiago y cierra, España, que usaven els espanyols per a iniciar els atacs des de la batalla de les Navas de Tolosa. Fa referència a la demanda de protecció a Santiago Matamoros i a l'aproximació a l'enemic. 

L’ESTRATÈGIA DE PEPETA

Diversos titulars de premsa recents fan pensar que el Partit Popular ha trobat la via estratègica per a sobreviure, per a poder surar en el mar de la seua pròpia merda, que està a punt de cobrir-lo fins al punt de no deixar-lo respirar: l’estratègia PPETA, és a dir, ara que ja està inactiva, en una mena d'apropiació indirecta, la ressucita, parla d'ella més que abans.

L’associa amb tot allò que es mou, disparant a tort i a dret com un caçador maldestre, i a més exigeix explicacions, no se sap de què. Unes explicacions que el PP+ETA mai no dóna per aclarir els centenars de casos de corrupció que brollen cada dia del pou insondable que és eixa associació radical antisistema, agrupació de frikis, malfactors i sangoneres, que viuen de mangonejar els diners públics en el seu propi benefici, i ho fan emparats en crucifixos, confessors íntims, misses i comunions diàries, que els asseguren la felicitat eterna en el cel, que ací en la terra ja se l’asseguren ells.

DONYA RITA VOL “MORIR MATANDO”

Sembla que aquesta senyora té molta pressa, i potser molts interessos, en acabar ràpidament amb el patrimoni arquitectònic del Cabanyal. Vol passar-se per, on vulgueu dir, la sentència ferma del Tribunal Constitucional que suspengué la demolició de cases del Cabanyal, moltes de les quals estan catalogades com a Bé d'Interès Cultural (BIC). Ara, practicant el joc del “trilero”, ens vol vendre la burra d’un nou Pla, gràcies al qual, les previsions de 1.600 cases a enderrocar, quedaran “reduïdes” a “només” 1.040, que ja són “poquetes”.

Ella té pressa per començar les obres, perquè seguint les normes d’actuació del seu partit, pensa deixar el Cabanyal ben arrasat per a la primavera de 2015, de cara a la propera campanya electoral. Ja sabeu que a cada període d’eleccions es carreguen alguna cosa, els repetidors de TV3 (almenys un per campanya), el Banc de València, Bancaixa, la Cam, Canal 9, i clar, ja només els queda el Cabanyal. Així que aquesta serà l’última campanya de Donya Rita, perquè ja no tindrà on tirar mà per a continuar destruint el nostre patrimoni i la nostra personalitat col·lectiva.

Farà com una vulgar pistolera de pel·lícula de l’Oest. Potser la seua actuació serà recordada per la història amb l’epítet (en el seu imprescindible castellà) de la que va “MORIR MATANDO”.