Del capítol I, Amb les primeres llums
(....)
-Però...
açò què és?
-Això deia jo també: què és? En anar a tocar he vist eixe
penjoll i no m’he arrimat; m’ha paregut millor cridar-te...
-Ja comprenc perquè lladrava el gos tota la nit; el gosset
d’ací baix pareixia enfollit. Des de les tres que estic vestida; i com després
no he oït res ja m’havia tranquil·litzat.
Es miraren perplexos, i, en una decisió repentina:
-Vegem, vegem què puga ser.
I l’home despenjà un cabàs nou d’on eixia un drap blanc, fi
i embaumat d’espígol i, en obrir-lo, clamaren els dos:
-Verge Divina! Un xiquet! Pobre àngel!
I això era: un xiquet, alterat encara pel tràfec de la
naixença, fet una piloteta de carn emporprada, els ulls closos, les mans
juntetes com si demanara pietat instintivament, el pelat cabet pres en lleuger
trencafront i recolzat en un fardellet de roba blanquíssima que feia ressaltar
més la negra acció de l’abandonament; un xiquet era, Déu sabria fill de quins
delers i de quin pecat.
La dona el tragué acuradament moguda per la flama maternal
que totes porten al cor, se l’acaronà i l’engrunçà suaument.
-Fill meu, innocent criatura, pobre àngel...
El Frare llançava una pedra a les cabres que s’allunyaven
massa i, no exent d’emoció, preguntava:
-Què hem de fer?
-Què sé jo... Avisarem les veïnes i entre totes pensarem.
Per què m’hauran deixat ací aquesta criatura?
-Potser hi haja algun aclariment dins del cabàs. Tal vegada
tinguen confiança amb tu...
Anaren traent la roba: un aixovar humil, dues mudadetes, i
amb lletres de calendari enganxades a un paper, aquests mots que ressonaven amb
tota la tragèdia del misteri:
«16 agost-Roc. Misericòrdia!»
Vides planes: a l’ombra del Mongó. Ed. Sicània,
València, 1960
