dissabte, 20 de juliol del 2024

MARIA IBARS: VIDES PLANES: A L'OMBRA DEL MONTGÓ

 Del capítol I, Amb les primeres llums

(....)

            -Però... açò què és?

-Això deia jo també: què és? En anar a tocar he vist eixe penjoll i no m’he arrimat; m’ha paregut millor cridar-te...

-Ja comprenc perquè lladrava el gos tota la nit; el gosset d’ací baix pareixia enfollit. Des de les tres que estic vestida; i com després no he oït res ja m’havia tranquil·litzat.

Es miraren perplexos, i, en una decisió repentina:

-Vegem, vegem què puga ser.

I l’home despenjà un cabàs nou d’on eixia un drap blanc, fi i embaumat d’espígol i, en obrir-lo, clamaren els dos:

-Verge Divina! Un xiquet! Pobre àngel!

I això era: un xiquet, alterat encara pel tràfec de la naixença, fet una piloteta de carn emporprada, els ulls closos, les mans juntetes com si demanara pietat instintivament, el pelat cabet pres en lleuger trencafront i recolzat en un fardellet de roba blanquíssima que feia ressaltar més la negra acció de l’abandonament; un xiquet era, Déu sabria fill de quins delers i de quin pecat.

La dona el tragué acuradament moguda per la flama maternal que totes porten al cor, se l’acaronà i l’engrunçà suaument.

-Fill meu, innocent criatura, pobre àngel...

El Frare llançava una pedra a les cabres que s’allunyaven massa i, no exent d’emoció, preguntava:

-Què hem de fer?

-Què sé jo... Avisarem les veïnes i entre totes pensarem. Per què m’hauran deixat ací aquesta criatura?

-Potser hi haja algun aclariment dins del cabàs. Tal vegada tinguen confiança amb tu...

Anaren traent la roba: un aixovar humil, dues mudadetes, i amb lletres de calendari enganxades a un paper, aquests mots que ressonaven amb tota la tragèdia del misteri:

«16 agost-Roc. Misericòrdia!»


Vides planes: a l’ombra del Mongó. Ed. Sicània, València, 1960


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ARA EM RECORDE




Ara em recorde
jugant al rotgle,

xiques i xics,
les nits d’estiu:

Joan, Elvira,
-ha mort Marina-

Rossend, Encarna,
el fill d’Eulàlia...

Cúmul de pols,
seria el món

del teu carrer:
l’espargí el vent,

el vent dels anys
-amarg, amarg-

que no perdona
i t’ho retorna

-si es dóna el cas-
trist, estellat,

i sobre un nom
alça el record

d’un veïnat,
i ara tu, en va,

tractes de dir
restituir

l’ordre perdut.
Tot és confús.

Tenaç, treballes
unes paraules,

com el forner
tu li has vist fer

amb la farina
que acaricia

en un pessic
entre dos dits

i dictamina
si és grossa o fina,

i diu, exacte,
el seu llinatge

i si alçarà
o no, el seu pa.

T’agrada el tracte
de les paraules,

breu, cereal,
i endevinar

una família
-Paterna, Llíria,

Benifaraig...-
carrers, corrals,

vinyes, llimeres,
cossis, paneres,

la mar, el riu,
els pobles vius.

Ordenes frases
d’antics llinatges

valencians,
gents a peu pla

de Bonrepòs,
de Rocafort...

Si des de l’horta
veies la posta

llarga del sol,
o aquell llençol

que s’eixugava
prop de l’Almara;

i el vell misteri de
Beniferri,

Que t’ha atret sepre,
i el saps, no inventes,

nucli primari,
originari

de Burjassot,
dolgut, remot,

on vas anar
fa deu mil anys,

creuant les sendes,
les polsegueres,

amb el teu pare,
i tu et cansaves

i ell t’agafava,
t’entronitzava

damunt els muscles
cansats -i augustes-,

i et salpassaven
el cap, les galtes,

tendrors primeres
de les moreres...

¿D’aquest monòleg,
treurà un psicòleg

recòndits tics?
Dies antics

que ara recorde,
pensant en rotlles,

xiques i xics,
d’aquells estius.

Melons d’Alger
aiguats i breus,

esbudellats
d’intimitats,

creuen la nit
amb un llum dins.


Balanç de mar, Obra completa 4, Editorial 3i4, 1978, pg. 143