divendres, 22 de setembre del 2023

MARIA IBARS

 


Ana Maria Ibars i Ibars, (València, 29-2-1892 / 9-1-1965) fou mestra i una de les primeres escriptores valencianes del segle XX, també coneguda com a MARIA IBARS.

Nascuda fortuïtament a València, es creia que era dianense i ella així es considerava. Al remat, Dénia va fer-la Filla adoptiva el febrer del 2016.

D’origen humil, els seus pares treballaven al servei d'una de les famílies mes riques de Dénia, que periòdicament feien estades a València, on Maria anà a estudiar Magisteri, allí va coincidir amb Carles Salvador, les idees del qual, sobre la necessitat de renovar l'escola i sobre la supervivència de la llengua nadiua a través de la literatura, van influir decisivament en ella.

Obtingué una plaça a la Font de la Figuera; allí es casà, però el matrimoni no va ser precisament feliç, per la qual cosa va dur una vida independent. Quan els seus dos fills començaren els estudis superiors a València, hi aconseguí un trasllat. La separació matrimonial de fet li va permetre una relativa llibertat per a incorporar-se al món literari valencià. Va mantindre una tertúlia privada a casa seua, on acudien alguns altres escriptors de l'època, com Enric Soler i Godes o Carles Salvador, del qual es va fer alumna de Carles Salvador i obtingué el nomenament de professora el 1936.

Malgrat que la presència pública de la dona experimentà un avanç important per aquells anys, una dona escriptora era encara un element singular. Carles Salvador encoratjà Maria en la seua afició a l'escriptura, revisà i gestionà la publicació, durant els anys 1935 i 1936, dels seus primers modestos escrits al diari Las Provincias, en la secció «De la nostra terra».

Després del parèntesi de la guerra, Maria, catòlica convençuda i de dretes, superà la depuració franquista amb informes favorables i continuà en el magisteri.

Cap a finals dels anys 40, durant les estades de vacances a Dénia, afermada la seua vocació literària, practicà diversos gèneres, poesia, conte i la novel·la, així com incursions en la prosa periodística i el teatre. Durant aquells anys difícils de la postguerra va assumir l'estratègia cultural de Carles Salvador i el seu grup, participant activament a Lo Rat Penat i publicant, amb les ben conegudes limitacions del moment a l'ús públic del català, allà on podien, com a l’editorial Sicània.

La vessant narrativa, representa, sense cap mena de dubte, l'aportació principal de Maria Ibars a les lletres catalanes En aquell moment era quasi exclusiu el model tradicional de la «narrativa popular» d'El Cuento del Dumenche, una literatura de qualitat mínima, d'ortografia i lèxic castellanitzats, que seguia els patrons del vell fulletó.

El 1949, a l’edat de 56 anys donà a conèixer el seu únic recull, Poemes de Penyamar, on predomina el cant al paisatge i un cert to sentimental que també veiem a les seues narracions. Penyalar era el nom de la rota (una casa) que tenia a Dénia, als peus del Montgó. De fet, configurà en les seues obres un univers global sota el lema «A l'ombra del Montgó», amb voluntat de literaturitzar un territori i una societat on encara eren ben vives les tradicions populars, que ella sentia amenaçades i volia «preservar» de la modernització.

Publicà les novel·les Vides planes (1962) recreació de la vida rural a Dénia, i L’últim serf (1965), per aquesta rebé el premi Jocs Florals de València; ambientada en el món obrer dels magatzem de la pansa, incorpora elements propis de la novel·la de caire social.

Entre 1961 i 1967 publicà una sèrie de contes dins la col·lecció Nostres Faulelles.

Va passar els darrers anys de la vida entre Dénia i Madrid, on vivia la seua filla, la coneguda pedagoga Raquel Payá i Ibars.

L’obra de Maria Ibars no va ser innovadora, es troba en una cruïlla entre el romanticisme, el costumisme, i el naturalisme, encara que, amb els seus encerts i les seues mancances, resulta ben rellevant i representativa del difícil període literari de la postguerra. Potser pel seu conservadorisme, no explicità mai per escrit la seua posició respecte del moviment feminista del moment ni de les seues reivindicacions del període republicà, però és evident que la seua és una literatura de dones; cal no  oblidar la seua vivència personal. La perspectiva femenina, el compromís implícit i permanent amb les desiguals condicions de vida de les dones, resulta, potser, un dels aspectes més suggerents i vius de la seua obra.

L’any 1992, amb motiu del centenari del naixement de Maria Ibars, va ser reeditada la major part dels seus escrits, fins i tot es recuperà algun d’inèdit, com una obra teatral relacionada amb un tema religiós popular: Els miracles de Teulada.

El 2015, amb motiu del cinquantenari de la seua mort es van establir a Dénia unes «Rutes literàries Maria Ibars».

L’any 2022, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el seu ple del 4 de febrer, va declarar el 2024 Any de Maria Ibars, tot considerant l'ús que va fer l'escriptora del paisatge com a tema de la seua producció literària, la perspectiva femenina i el seu compromís amb les desiguals condicions de vida de les dones.

 
                                                                    El Montgó és bon amic,
                                                                    l’amic cordial
                                                                    del naixcut vora d’ell
                                                                    que ama el tossa

                                                                    Rient s’espavila
                                                                    a les primeres llums de l’albada
                                                                    i ens mira seré
                                                                    amb cara fresca per la rosada.
                                                                    La llum l’esvaïx, li xucla els ulls
                                                                    migdiada feta.
 
                                                                    Com a tothom la calma l’obliga
                                                                    a fer becadeta.
                                                                    A hores del capvespre
                                                                    en l’orgia dels focs del ponent,
                                                                    la ciutat, per ell acaronada,
                                                                    riu galantment.
 
                                                                    El Montgó és bon amic,
                                                                    l’amic lleial
                                                                    de qui al cor porta amor
                                                                    al seu tossal
                                                                                        Poemes de Penyamar

L’ÚLTIM SERF
Breus fragments:

A penes les llums virolades de l'alba donaven relleu i color a les coses, s'espavilava la ciutat, més matinera en la "temporada" perquè rar era qui no augmentava les tasques ordinàries amb algun treball de magatzem o conseqüència d'ell, ja que fins les criades preferien perdre les cases en què servien que deixar d'anar a la pansa.

Es feia de dia i els cossos ja refets del cansament enganxaven les antenes del deler en la nova jornada. Pel voltant de les façanes del magatzem, les cavalleries, entumides per la rosada, prenien noves postures que els feen perdre les lleugeres mantes que les protegien; es tombaven recolzant-se i bramulant del plaer de la llibertat; prenien correguda percaçant-se amb atracció sexual, travant-los els peus els arreus solts, o cercant el sac de la palla amb renills goluts. El pacient enganxat a barres, que no es deslliurava perquè les closes no podien amb el pesat carregament, donava més d'una estrebada al carro que fea bambolejar la pomposa tenda, ple del desig de moure's també en el bellugueig matinal. Els esblanquits envelats cabotejaven pesadament pels nombrosos quintars de pansa que portaven des de la sorra penjollosa a l'arc del tendall. Començà el trànsit i hagueren els carreters d'abandonar el jaç fet d'estores al recer del carro més gran, o devallar del més amunt de la càrrega on dormien embotits en la comba de la lona, per arrenglerar els animals vora les ceres i deixar l'entremig sens impediments.

També el magatzem anava obrint els ulls, omplint-se de claroreta i contrarestant l’aire acre i fortament carregat de les emanacions dels fruits tancats amb el fresc alè marí. Arribaven els bracers i per les entreobertes portes es ficaven en els penombrosos locals. La brusa de pisana quadrejada i els cabassets del recapte dels que vivien lluny quedaven penjats de qualsevol clau de les parets mestres i les espardenyes de cànem i veta negra eren rellevades per les d’espart que resistien millor l’estrop del treball. L’encarregat, el primer que s’enjovava, el que obria les portes, anava distribuint-los:

—Tu, a la cambra; vosaltres, a la màquina; dos, a les estores, eixos, al selecte; aquells, al rebedor; estos, a encofinar...

Els xiquets, aspirants a futurs bracers, els aprenents del magatzem, agafaven les graneres o rastells i, jugant a treballar, s’afanyaven per deixar propi el gran indret, obrant apressa, mig a fosques, duts pel costum. Tan sols en els racons més endinsats s’encenien a mitja potència algun llum de gas

En quant la claror permetia distingir les panses en les paletes, s’obrien les altes portalades que es veen concorregudes com forats de formiguer. La de «dalt» rebia gent provinent de les Bovetes, Palmars i Marines, suoroses, sempre apressades, amb la impedimenta de berenes, criatures i passejadores; de «baix la mar», del Raset, de la Fontanella, dones lleugeres, fetes a l’activitat marinera, d’airositat que dóna el saber dur un cove en la coroneta ple i equilibrat, regalimant-los pel cabell, d’ulls un tant fixos, fets a escodrinyar llunyanies mediterrànies en espera de les barques, oloroses a peix amb el qual havien trafegat ans d’eixir de casa. Les del Faramull, abillades més arreu pel matí, endormiscades encara perquè la proximitat en què vivien els llevava poc de temps i els permetia passar els descansos en casa i entornar-se per les vesprades. Les de les Rotes, que travessaven la ciutat netes i retocades amb cistellets amanits per fer el mercat aprofitant anades i vingudes...

La de «baix» s’engolia als que venien de les Rotes, amb la faç salitrosa olorant a pols de les barques en carena; als dels Campussos, de cares ennegrides i refrescats per la caminata a vora mar a l’hora en què la brisa es deté per mudar-se, resguardats els criançons de la frescor, a l’acaronament del pit i ple el calcer d’arena; als de les Alqueries, empolsimats els peus de la terra més roja; als de «dalt Dénia», toves elles, remirades, que no pregonen els seus detalls, que són encaixonadores...

L'últim serv: a l'ombra del Montgó (novel·la social)
Il·lustracions d'Antoni Ferrer, fotogravats de Vilaseca. Editorial Sicània, València, 1965.
Ed. Alfons el Magnànim, València,1993.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada