LA INFANTA TELLINA I EL REI MATAROT

Francesc Mulet, nascut el 1624 a Sant Mateu, i mort a València el  1675, va ser frare predicador, prestigiós catedràtic de la Universitat de València, poeta i escriptor. A més de poemes, hom li atribueix altres obres, entre les quals són les més probables el “Tractat del Pet” i les satíriques de teatre “Los amors de Melissenda” i “La infanta Tellina i el rei Matarot”, que parodien obres serioses anteriors.

Com que feia ús d’un llenguatge procaç i burlesc, potser no van ser representades en els teatres tradicionals, ans bé serien dedicades a una representació privada, al porxe de la casa d’alguns artesans. Per el mateix motiu, estar escrites amb prou de llibertat i contenir expressions no del tot honestes, mai no van ser impreses segons el bibliòfil Pere Salvà.

Al segle XIX, durant el període de la Renaixença, Constantí Llombart, autor també de l’obra enciclopèdica “Los fills de la morta viva” que feia referència als valencians i la seua llengua, va publicar un volum amb les “Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Francesc Mulet, frare profés dominic”.

El mencionat Pere Salvá i Mallen, en el catàleg de la seua biblioteca anotà que “si be comunament els valencians la coneixen amb el títol de La Infanta Tellina i el Rei Matarot” el manuscrit que ell conservava duia per títol “Comèdia famosa i nova de cent anys, Secret de peixcar tellines y traça d’agafar rates”.

La Biblioteca Valenciana conserva un manuscrit de l’any 1809 que Joan Senent va regalar, el 3 de maig del 1959, al seu fundador Nicolau Primitiu Gómez.

L’argument de l’obra és ben senzill i el descrivim intercalant alguns dels versos de l’obra: Sorollameló, criat de Matarot, rei de la Xina, demana en el seu nom al rei Tabalada la mà de la seua filla, la infanta Tellina, de la qual es va enamorar en veure-la des d’un terrat que treia el cap per un forat, i el sol amb ella jugant, tots els cabells li daurava; i al mirar-li el rei les anques, estava rabiant per ella, la cara li contemplava com en l’alfàs la rosella. Quedà tan enamorat de la infanta, Matarot, que pareix un borinot quan les ales li han cremat i va com gat en gener per les teulades miolant.

Tabalada li nega la mà, perquè segons ell, en tota terra de Bàbia, a ningun arbre, açò és cert, se li pot posar empelt sens que li puge la sàvia; i el té molt esbalaït que el que de gran rei se pica vol casar-se en una xica que encara es pixa en el llit.

Hi ha una conversa entre Piula i Tellina:

        Tellina:   Com vols que estiga alegre amb tanta pena?

                        Una dona com jo no és trista cosa

                        no tindre qui en el niu li fique brossa?

          Piula:   Calla, calla, no plores

                        que bé potser que abans de poques hores

                        estigues ja casada,

                        perquè hui ja ha vingut una ambaixada

                        de Matarot que a demanar t’envia

                        Així que fóra! I quant rebé em sabria!

        Tellina:   I quin nom dius que té eixe que em demana?

          Piula:   Matarot, rei de la Xina o de la Jana

       Tellina:   Matarot! Ai quin nom! Cosa més lletja...

                        Si amb mi se vol casar com no em festeja?

                        Mal nom té per a les dames!

                        Déu me lliure de caure entre ses cames!

                        I  tu Piula, l’has vist?

          Piula:   Sí, moltes voltes

                        pelant fotges el viu per Carnestoltes

                        i altra volta, allà en Cotes

                        estava en un sequiol peixcant granotes

       Tellina:   És home de bon tall, de bona traça?

          Piula:   Escolta’m, i et diré tot el que passa.

                        El rei Matarot, senyora

                        és home tan ben tallat

                        que no hi ha en tota la llonja

                        qui li pose el peu davant.

                        Ample de pits, gros d’espatlles

                        els muscles com un bastaix,

                        els braços com dos biguetes

                        i com dos forques les mans;

                        i així, en igual proporció,

                        és des del mig en avall:

                        parle d’allò que li he vist,

                        que la resta ell se la sap.

                        Les cames com dos ballestes,

                        encara que no és estevat,

                        els peus de rajola i mitja,

                        el ventre com un tabal;

                        el cap com una barcella,

                        la cara com un gegant;

                        i d’açò el que més li agràsia

                        és una berruga al nas,

                        grossa com una albergínia,

                        que fins a la barba li cau.

                        Com té la boca esgarrada

                        i les dents pareixen claus,

                        sobre les dents la berruga

                        pareix que diga: “Mengeu”.

                        Les orelles, llargues i amples,

                        sobre les galtes penjant,

                        van fent aire a la berruga

                        com si foren dos ventalls.

                        Uns ullassos com un jònec,

                        ni ben negres ni ben blaus,

                        perquè són d’estrany color

                        entre verd i nacrat.

                        Si veres la cabellera!...

                        Ben bé es pot envejar

                        per a afegir-la a la cua

                        del cavall més regalat!...

                        La barba la té molt negra,

                        i com és barbiserrat

                        per entre la xemeneia

                        pareix que estiga aguaitant.

                        En fi, senyora, és tot ell

                        un ramellet acabat,

                        que gallardament compon

                        les més belles flors de camp:

                        el llicsó, la regalísia,

                        l’all porro, el lliri blau,

                        el morritort i la ruda,

                        la col, el rave i el nap.

       Tellina:   Doncs amiga, és molt polit,

                        si és com tu me l’has pintat,

                        que els hòmens és bé que siguen

                        molt membruts i apersonats.

                        I que haurà respost mon pare?

                        el cor se me va calfant,

                        i si mon pare fa el ase

                        jo començaré a bramar.

          Piula:   No tingues pena, senyora,

                        que frases no en faltaran.

                        Jo faré que amb ell te cases

                        Si tu ho deixes en ses mans;

                        Però me’n donaràs la paraula

                        que amb Grumet em casaràs,

                        el privat de Matarot.

       Tellina:   Quede des d’ara ajustat.

         

A Matarot no li agrada la resposta de Tabalada, raona que en voler dilatar el casament de la seua filla mostra enteniment poc clar, que la dona i el sarment, són promptes en aferrar; exclama que guarde, guarde bé a sa filla; però jo que sàpiga vull que en la tardança perilla, que la figa si no es cull per punts se’n passa i clavilla.

Amb la col·laboració del conte Grumet, que vol casar amb na Piula, la dama que cuida i bull a Tellina, de molt gran llinatge i fama, com a que li pren l’orina sense fer-li alçar la cama! entraran disfressats a la casa de Tabalada.

A Tellina li arriba un correu que diu que el pardal en el niu ha d’entrar aquesta nit, que vaja i es gite al llit, que li faça al pare el seu paper que la resta ell l’ha de fer. Ella confessa que gran senyor deu ser amor, perquè sense causar dolor Passa el cor i el cor traspassa. Apareix Tabalada i li pregunta de què es queixa. Sorollameló s’ofereix per a curar-la, igual que va fer en una ocasió, quan curà a la novia d’un doctor a la qual no li trobà febre, ni cursos, ni menys prunyons; sols tenia cosquerelles, de les més grosses, en lo rat penat; ell pensa que la infanta té el mateix mal i s’ofereix a curar-la amb caldo d’olives, suc de fava i albercocs.

Tellina replica que té en l’aposento una rata... no, cinc, que la desperten. Tabalada demana una llanterna i que porten ben lligats quatre dotzenes de gats de la primera taverna. Apareix Matarot pregonant: Matarratorum! Matarratorum! Quan el criden s’ofereix a acabar amb els problemes de Tellina. Tabalada autoritza que entre en el dormitori de Tellina i que la veja en camisa, recomanant-li a la filla que com ell és home discret, pot estar ben descansada cara a la paret gitada.

Quan Tabalada descobreix l’engany pregunta a Matarot si no és l’home que es fingeix mata-rates. Matarot replica: Jo sóc, mes no a matar rates, tellines vinc a matar, i diu qui és:

                        Sóc el gran rei Matarot,

                        aquell que, pegant un bram,

                        a Carlemany espantí

                        i al Cid el fiu tremolar.

                        En una barca de canya

                        en l’Albufera embarcat,

                        no vaig deixar fulla verda

                        en les costes d’Alfaraig.

                        Entrí en València la bella,

                        i, per un ves-te’n enllà,

                        al gran Miramamolí

                        fiu com un drap malt llavat.

                        Entre Rascanya i Rovella

                        molts coneixen estes mans,

                        el que feren estes ungles

                        en dos tropes de soldats.

                        No hi ha rei que no em tremole;

                        els quatre de millor tall,

                        que són els de la baralla,

                        estan sempre al meu manar.

                        Açò i altres valenties

                        he fet, com tot el món sap,

                        i últimament a Tellina

                        dins de la closca he peixcat.

Finalment, Tabalada accepta el casament, i organitza la celebració:

                        els massers de la ciutat,

                        que en les masses i les cotes

                        i amb trompetes i tabals

                        vagen cridant que per ordres

                        posen pels carrers draps,

                        posen cresols a les portes,

                        facen bous, festes i balls,

                        traguen a fora les roques,

                        isquen nanos i gegants;

                        tots els tabals i dolçaines,

                        la Diablera, el Rat Penat,

                        els xiquets de Sant Vicent,

                        Les orates i els orats.

                        Vull que isquen tots els oficis,

                        i els homes del Centenar,

                        toquen dolçaines i flautes

                        el ball; i el Mostassaf.

Acaba la comèdia amb Sorollameló dient:

                        Qui tellines vol peixcar,

                        si no porta alguna traça,

                        no podrà, per més que faça,

                        una tellina agafar.

Hem seguit una edició feta l’any 1999 per la Generalitat Valenciana amb el text original, però intentant acostar-lo a les normes actuals.