Ramon Llull pertanyia a una família de rics colons barcelonins que va prendre part en la conquesta de Mallorca, on va néixer cap al 1232. Als trenta anys ocupava algun càrrec a la cort reial mallorquina i fins i tot havia conreat la poesia trobadoresca. Segons ell mateix va dir, Jo era un home casat, amb fills, dissolut i mundà.
Però es va sentir cridat per Déu a canviar de vida i, sense ingressar mai en cap orde religiós ni esdevenir clergue, es lliurà a la causa de la fe cristiana, escrigué llibres per a aconseguir la conversió dels no cristians i promogué la fundació d’escoles de llengües per a la formació de missioners.
Llull va concebre un sistema nou i revolucionari, que ell proclamava que li havia estat donat per voluntat divina i que oferia com a solució global i alternativa per comprendre totes les coses visibles i invisibles: és el que coneixem com a Art lul·liana. La seua obra amaga sempre, de manera més o menys clara, una intenció didàctica i tracta de les més variades ciències: geometria, medicina, dret, astronomia, metafísica, filosofia, teologia, retòrica, lògica...
També és autor d’obres literàries: poemes, novel·les, proverbis, exemples, preàmbuls narratius, sermons, etc. En aquest sentit, Llull és considerat un dels pares de la literatura catalana, especialment valorat per la maduresa estilística de la prosa, l’especial habilitat narrativa i l’originalitat de les seues creacions. També escrigué en llatí i en àrab, el seu coneixement d’aquesta darrera llengua i de la religió musulmana és difícil de trobar entre els teòlegs cristians de la seua època; ell mateix es va definir com a christianus arabicus.
Viatger incansable, va escriure alguna de les seues obres quan anava embarcat. Pelegrinà a Compostel·la i a Santa Maria de Rocamador, a Occitània. Es mogué principalment entre Palma, Montpeller i Gènova, però viatjà constantment a Perpinyà, París, Lió, Marsella, Pisa, Roma, Nàpols o Messina, i va fer quatre viatges missionals: dos a Tunis, un a Bugia, i un altre a Xipre i a Armènia la Menor; probablement també anà a Terra Santa. En aquests viatges va patir un empresonament (a Bugia), un naufragi (a prop de Pisa) i un intent d’enverinament (a Xipre). Morí a Tunis, a finals del 1315, o en el retorn a Mallorca, a començament del 1316. Està soterrat a l'església del Convent de Sant Francesc de Palma.
Entre l’any passat i enguany estem commemorant l’any Llull, el 700 aniversari de la seua mort.
El Fèlix o Llibre de meravelles, escrit per Llull del 1288 al 1289, és una mena d’enciclopèdia de tota la creació, dividida en deu capítols: Déu, àngels, cel, elements, plantes, metalls, bèsties, home, paradís i infern. Fèlix, el protagonista, camina pel món i es va trobant ermitans, filòsofs i pastors, que han esdevingut savis i manté amb ells els diàlegs que formen cada capítol o llibre, que estan plens d´exemples.
El Llibre de les bèsties és la setena d’aquestes deu parts, on ocupa el lloc d’un tractat de zoologia, però en realitat és una seriosa reflexió sobre la política en forma de faula, on s’exposen les maquinacions de Na Renard, la rabosa, per aconseguir dominar el poder i exercir-lo des d’un segon pla, però acaba fracassant després de moltes injustícies i atrocitats, víctima de la seua desmesurada ambició. Al final del llibre, se’ns diu que Fèlix va dur l’obra a la cort d’un rei perquè anés amb compte a l’hora de refiar-se de segons qui.
Ací teniu un fragment del Llibre de les bèsties, lleugerament retocat per tal de fer-lo més llegible:
Un dia que Lleó, lo rei, havia d’entendre en un gran fet que fou esdevingut en son regne, aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall digué al rei que no era suficient aconsellar-lo en tan grans afers, sense altres companyons, car no era honor de rei que es minvàs de consell, del qual foren de menys la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tingué lo rei de fer més consellers, e haguera’ls fets, però Na Renard digué aquestes paraules:
―En una terra havia un home, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot allò que deien les bèsties e los ocells. Aquella ciència li l’havia Déus donada a aquell home sobre la condició que quan oís i entengués d’allò que digueren les bèsties i los ocells, no digués res a ninguna persona, e aquell dia que ho diria, que moriria. Aquell home havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on l’home femava aquell hort. Esdevingué un vespre que lo bou fou enutjat, e l’ase l’aconsellà que aquell vespre no menjàs la civada, per tal que l’endemà no el posés l’home a tirar de la sénia, e que fes pausa. Lo bou estigué al consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà, cuidant que el bou fos malalt, posà l’ase en son lloc a tirar de la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase de la sénia ab molt gran treball. Quan vingué la nit, ell anà a l’estable, on trobà lo bou que jeia e sojornava. L’ase plorà davant lo bou, e digué aquestes paraules: «Lo senyor», «té voluntat de vendre’t a un carnisser, perquè pensa que sigues malalt, e per açò, abans que no et mate, és bo que tu tornes al teu ofici, e no poses semblant que estàs malalt». Aquestes paraules digué l’ase al bou, per tal que l’home no el tornàs a fer tirar de la sínia, qui li era de major treball que los fems que portava. Lo bou tingué por de morir e menjà aquella nit la civada, e feu semblant com si fos guarit. Aquell home, qui era senyor del bou e de l’ase, entengué açò que havien dit lo bou e l’ase, lo qual home es rigué davant sa muller d’açò que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell home volgué saber de son marit de què es reia, e ell no li ho volgué dir. Sa muller li digué que no menjaria ni beuria, e que es deixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit durà la mala muller que no volgué menjar ni beure. Lo marit, que molt l’amava, digué que li ho diria, e féu son testament; e després de lo testament, volgué dir a sa muller açò de què s’havia rigut. Mes oí allò que el ca digué al gall, e allò que el gall respòs al ca.
―E com fou això? ―digué lo Lleó a Na Renard.
Na Renard contà al Lleó, que mentre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprengué lo gall, que cantava quan son senyor anava a morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li contà com son senyor devia morir, e volia morir, per tal que sa muller visqués. Respongué lo gall, e digué que bé estava que morís, perquè home era que no sabia ser senyor d’una fembra. I lo gall cridà deu gallines que tenia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles allò que ell volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort merescuda de son senyor. Ambdós es consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», digué lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què faries, si per ventura en aquest cas t’arribara la mort, com li passarà a mon senyor?». Lo gall digué que si ell fos en lloc de son senyor, tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, fins que totes les hagués trencades, e faria menjar e beure sa muller, o que la deixaria morir de fam e de set. L’home, qui havia entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu açò que lo gall havia aconsellat; e sa muller, quan fou ben batuda, menjà e begué, e féu tot allò que son marit volgué.
Quan Na Renard hagué contat l’exemple damunt dit, digué que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes les coses, e per açò no calia que lo rei fes créixer el consell; e majorment com en multitud de consellers hi ha gran variació de diverses intencions e opinions e voluntats, per la qual multitud és moltes vegades torbat el consell del príncep.
Quan Na Renard hagué parlat, lo Gall digué aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, i cuidava de fer foc, e bufava en aquella llenya per intenció de fer foc en què es calfàs. Lo papagai cridava al simi, e li deia que no era foc, que era una lluerna. Lo corb digué al papagai que no volgués castigar ni adoctrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades digué lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc allò que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, perquè volia endreçar allò que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, perquè li pogués millor donar a entendre açò de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi el prengué e l’occí.
Quan lo Gall hagué dit aquest exemple, lo rei hagué l’opinió que per ell ho deia, e féu un mal gest contra el Gall, en semblant de mala voluntat. E lladoncs Na Renard prengué lo Gall e l’occí, e el menjà davant lo rei.
Quan Na Renard fou solament ella conseller del rei, e lo Conill fou lo cambrer del rei, e lo Paó fou porter, fou Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot allò que volia.
