dijous, 25 d’abril del 2013

CONTRA EL NACIONALISME


Joan Fuster va publicar aquest article al diari Avui del 19 de maig del 1976. A dia de hui, 25 d'abril de 2013, ja té trenta-sis anys. Algunes referències obsoletes que trobareu fan encara més palesa la seua total vigència; caldrà doncs afegir aquests trenta-sis anys als quaranta, seixanta, vuitanta, de què parla Fuster en el text.   


És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació diguem-ne perifèrica, quan algú la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests són ben previsibles i no tenen remei, em sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d’”esquerra” i que, sovint, tendeix q escudar-se amb uns o altres principis autodefinits com a “internacionalistes”. Podríem esperar que el problema tingués, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d’”ideologismes”. Però no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè la fauna política de l’interior i les sucursals del litoral -insisteixo: les de l’oposició- han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada. Es veu que no l’han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el líder Z, d’aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Núñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió. Si en res se’n diferencien és, a tot estirar, per l’aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.

Exactament això: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure  -no és cap “innocència”, en efecte-, aquests senyors es trauen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “petit-burgesos”, “maniobra de la burgesia tal o tal altra”, i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan “nacionalistes”, o més! Per una estranya ofuscació mental, i moral, s’obliden, no solament de la seva situació “nacional”, sinó també del ”nacionalisme” epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a través de la llar i de l’escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d’ells és, de més a més, un nacionalisme pre-burgès: deriva de les ambicions d’una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció històrica, grotescament emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.

Els “nacionalismes” no emergeixen en el buit. Cada “nacionalisme” s’articula com a tal en funció d’un altre “nacionalisme”: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un “nacionalisme” sense un altre enfront. El famós “2 de mayo” -“Oigo, patria, tu aflicción...”- s’erigeix davant els francesos, i allò, tan suat, de la “pèrfida Albión”, contra l’ imperialisme britànic, que disputava a l’ imperialisme de Madrid les mars i les terres més rendables. Ben mirat, no eren dues “nacions” que s’hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d’interessos entre uns clans molt nítids. L’”estat modern”, post-maquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un “nacionalisme” enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L’eterna guerra “franco-prusiana” n’il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un “patriotisme” eficaç per aguantar l’enemistat amb el “patriotisme” de l’altra banda de la frontera. Els grans conceptes “nacionals” a l’ús, amb himnes i banderes són, en última instància, el reflex d’unes lluites entre grups d’interessos geogràficament contraposats. En el XVI, les “multinacionals” encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.

L’altra projecció d’aquests “nacionalismes” es proposava destruir les resistències que, per entendre’ns, podríem designar amb l’adjectiu d’”ètniques”: àrees socials que s’apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d’història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres “exteriors”, han hagut de fer-ne moltes d’”interiors” igualment nacionalistes. Confeccionar un “nacionalisme” estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mestres d’escola -França no seria França sense els instituteurs- molta aflicció administrativa, molt “ordeno y mando”. El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el “vandalisme” no arquitectònic és culpa d’aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l’abbé Grégoire. Grégoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capet. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat “nacionalistament” coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l’Hexàgon.

Al sud dels Pirineu, l’embolic fou una còpia de l’esquema francès, però fracassà la temptativa “unitària”. El fet que jo escrigui aquest miserable article n’és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però ¿què s’oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? ¿Maura, La Cierva, Romero-Robledo? ¿Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat “nacionalista” com Déu mana. En canvi, sí que era, i sí que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven “la oligarquia latifundista semifeudal castellano-andaluza”... D’ella són tributaris don Carrillo, el Felipe Gonzàlez, don Joaquín Ruiz: tant com el tinglado oficial... No n’hem d’esperar res: no hem d’esperar res del seu “nacionalisme”, que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa “objectivament” solidaris de Maeztu, dels Primos, d’Onésimo Redondo. O “ells” renuncien al seu “nacionalisme”, o els altres haurem de ser “nacionalistes”. El circ de l’altre “nacionalisme”, amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s’ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sánchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.

Tot “nacionalisme” és “nacionalitis”: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma -sentiment o ressentiment- i denunciéssim el joc o contrajoc de “classe” que s’hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes -incloent-hi els venerables “felipes”, amb minúscula, que passaren per la presó- i els trotskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre’s del nacionalisme que han mamat de la “classe dominant”, el futur començaria a ser fluid. La soi-disant oposició “espanyola” hauria de repensar-se el seu “nacionalisme”, pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrín i Franco estaven més pròxims que no s’ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix “nacionalisme”, i emanat d’unes mateixes fascinacions “ideològiques”: procedents de la secular matriu de l’oligarquia... Amb un “nacionalisme” depravadament contorsionat com és el que ens acolloneix, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada “nacionalisme”en segrega més: més “nacionalismes” eriçats, de rèplica...En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells -“elles”- renunciessin a ser “nacionalistes”, i no ens obliguessin a ser “nacionalistes” als altres...

Una il·lusió passatgera, ai!...

dimarts, 23 d’abril del 2013

LA DEPRESSIÓ DE L'EXCEL



Açò és l’extracte d’un article més extens publicat per PAUL KRUGMAN: 

La depressió de l'Excel

Pot un error en un full de càlcul haver destruït gairebé per complet l'economia d'Occident?

Va ser un error de codificació d'Excel el que va destruir les economies del món occidental? Aquesta és la història fins avui: a principis de 2010, dos economistes d'Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, van divulgar un article, Growth in a time of debt (Creixement en una època d'endeutament), que pretenia identificar un llindar crític, un punt d'inflexió, per al deute públic. Una vegada que el deute supera el 90% del producte interior brut, afirmaven, el creixement econòmic cau en picat.

L'article es va publicar just després que Grècia entrés en crisi i apel·lava directament al desig de molts funcionaris de virar de l'estímul a l'austeritat. En conseqüència, l'article es va fer famós immediatament; segurament era, i és, l'anàlisi econòmica més influent dels últims anys.

Un editorial de The Washington Post de principis d'aquest any advertia contra una possible baixada de la guàrdia en el front del dèficit perquè estem “perillosament prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible”. Fixeu-vos- en l'expressió: “els economistes”, no “alguns economistes”, i no diguem ja “alguns economistes, als quals contradiuen enèrgicament uns altres amb credencials igual de bones”, que és la realitat.

Només publicar-se l'article, molts economistes van assenyalar que una correlació negativa entre el deute i el comportament econòmic no significava necessàriament que el deute elevat fos la causa d'un creixement lent. Podria ocórrer perfectament el contrari, i que el mal comportament econòmic conduís a un deute elevat.

El que realment importa és la manera en què es va interpretar el treball de Reinhart i Rogoff: els entusiastes de l'austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d'inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública, fins i tot amb un atur elevadíssim.

Finalment, però, quedà clar que Reinhart i Rogoff havien comés alguns errors de codificació d'Excel. Si corregim aquests errors i rareses, obtenim el que altres investigadors han descobert: certa correlació entre el deute elevat i el creixement lent, sense res que indique quin d'ells causa què, però sense rastre algun d'aquest llindar del 90%.
  
Per això hem de situar el fiasco de Reinhart i Rogoff en el context més ampli de l'obsessió per l'austeritat: l’ evidentment intens desig dels legisladors, polítics i experts de tot el món occidental de donar l'esquena als aturats i, en canvi, usar la crisi econòmica com a excusa per reduir dràsticament els programes socials.

El que posa de manifest l'assumpte de Reinhart i Rogoff és la mesura en què se'ns ha venut l'austeritat amb pretextos falsos. Durant tres anys, el gir cap a l'austeritat se'ns ha presentat no com una opció sinó com una necessitat. Les investigacions econòmiques, insisteixen els defensors de l'austeritat, han demostrat que succeeixen coses terribles una vegada que el deute supera el 90% del PIB. Però les investigacions econòmiques no han demostrat tal cosa; un parell d'economistes van fer aquesta afirmació, mentre que molts altres no van estar d'acord. Els responsables polítics van abandonar als aturats i van prendre el camí de l'austeritat perquè van voler, no perquè havien de fer-ho.

Servirà d'alguna cosa que s'haja fet caure a Reinhart i Rogoff del seu pedestal? M'agradaria pensar que sí. Però preveig que els sospitosos habituals simplement trobaran alguna altra anàlisi econòmica qüestionable que canonitzar, i la depressió no acabarà mai.”



El text complet, publicat pel diari EL PAÍS, el trobareu ací:



dimecres, 17 d’abril del 2013

NAZISME?


A mi em feia gràcia veure la senyora Cospedal desfilant per Toledo amb teja y mantilla el dia del Corpus (sembla que per a l’església viu en pecat i el seu regne no era d’aquell món).

No era d’aquell món i cada volta és menys d’aquest; la simuladora de contractes en diferit demostra el seu progressiu allunyament de la realitat. Jo ho puc entendre, perquè no debades ella és, de manera genuïna, membre de la “classe política”, eixa casta que viu, no “per a la”, sinó “de la”, política, eixa casta que no dimiteix mai perquè se li acabaria el “xorro”.

Per tal de deixar les coses al seu lloc, ella va abandonar la seua torre i participà en un debat promogut pel seu partit, fet en un bar, el terreny de la gent del carrer, on parlaren sobre la pèrdua de confiança dels ciutadans en la política. Ella i els qui l’acompanyaven encara no han descobert que els ciutadans han perdut la confiança, sobre tot, en els polítics del seu partit, que dóna l’esquena sistemàticament a les demandes populars (en el bon sentit, no en el nominal).

En la seua baixada a peu de carrer es va mostrar sorpresa, perplexa i ofesa per certes actituds de ciutadans que han pitjat l’accelerador i funcionen a massa revolucions, cosa que, evidentment, no es pot consentir.

Ella ha dit de l’escratx que reflecteix “un esperit totalitari i sectari”, que “tot perd el sentit quan s’exerceix la violència per a aconseguir-ho”, que volen “violentar el vot”. És a dir, igual que al seu partit: ¿què ha fet sinó des que començà a governar? “violentar el vot” dipositat pels seus votants, aplicant programes contraris als que prometia, mentir i enganyar cada volta que feien declaracions.

Com el seu va ser el partit “més votat” ella considera que ha obtingut una patent per fer i desfer, sense parar-se a pensar que són més els que no els van votar; que cal governar per a tots, aquells que els votaren i aquells que no ho van fer (açò, deixant de banda consideracions sobre la tupinada legalitzada del sistema electoral). En el fons utilitza la democràcia com si fos un arma per a desqualificar i destruir els opositors, considerats enemics.

No contenta amb açò, va dir que l’escratx és “NAZISME PUR”!

Aquesta és una qualificació que utilitzen, alegrement i espontània, els “demòcrates” de curta volada, els hereus i els nostàlgics del franquisme, i ho fan tant, que se l’haurien de fer mirar pel psicoanalista.

Jo mateix, erigit provisionalment en psicoanalista amateur, i emulant el poeta, acabaré replicant, a la Cospedala i a la resta de la basca que vol criminalitzar a tort i a dret:

                                                                                   NAZISME SOU VOS!